Browne, Anthony. El túnel. México: FCE, 1993

Hi havia una vegada un germà i una germana que no s’assemblaven gens. Eren diferents en tot…

Així és com comença aquest àlbum il·lustrat, que ens mostra dos germans: un nen mogut, trapella, agosarat i una mica aspre, i  una nena tranquil·la, imaginativa, poruga i sensible.

Si ja costa que dos germans s’avinguin, quan són tan diferents, la situació es complica. Farta de les baralles dels fills, la mare els fa sortir a jugar plegats. I com a la majoria de llibres de Browne, no tot és el que sembla ser a primera vista. Tampoc les imatges, doncs si observem els detalls podem veure que amaguen un munt de metàfores visuals, començant per les guardes.

La portada del llibre també és significativa i premonitòria. Per a Browne el túnel representa una porta d’entrada a allò que desconeixem, a mons imaginaris, fantàstics i inquietants, a més, també és un símbol recurrent als llibres de ficció per a nens: Carroll converteix el forat d’un arbre en la porta d’accés al país de les meravelles, l’armari de C.S. Lewis ens condueix a un jardí secret i la porta de la casa de Coraline, ens remet a un territori tan estrany, com terrorífic.

Així mateix, el llibre és ple de referències a contes de fades. Pareu atenció a l’habitació de la nena: sembla tot un homenatge als Germans Grimm. També el bosc ens mostra un munt de símbols de contes clàssics. Les formes dels arbres, les pistes visuals…és un conte que, en rellegir-lo, trobem més detalls amb els que l’autor, estableix una complicitat amb el lector.

La mateixa complicitat que tenen, tot i les desavinences, els germans protagonistes. Doncs tot i les baralles, les vivències i el vincle que els uneix és més fort del que pugui semblar de bon començament.

L’autor, no només ens vol indicar que dues persones aparentment oposades poden no ser tan diferents l’una de l’altra, sinó que sovint, en una mateixa persona cohabiten trets de caràcter ambivalent. Podem ser distants o propers, valents o porucs: tot depèn de la situació o del moment en que ens trobem.

Així doncs, personatges oposats poden tenir més similituds del que imaginem. Les guardes finals així ens ho indiquen, i deixen una porta oberta a la nostra imaginació per tancar el conte, més enllà del final obvi.

Si voleu conèixer a fons l’obra d’Anthony Browne, us recomanem Jugar el juego de las formas, llibre autobiogràfic on l’autor ens descobreix detalls tant de la seva vida personal, com professional.

A continuació podeu veure el vídeo del conte de El túnel: