Corigliano, John. The Red Violin: original motion picture soundtrack. [S.l.]: Sony, 1998

Poques vegades trobem en el món cinematogràfic que un instrument musical sigui l’eix central que desenvolupi tota la història d’una pel·lícula. Però, quan sorgeixen aquest tipus de pel·lícules, compondre’n la banda sonora pot ser un regal per al músic.

El violín rojo (François Girard, 1999) és una d’aquestes pel·lícules. Com el seu títol indica, és la història de la creació d’un violí a Cremona, Itàlia al segle XVII un mestre artesà fabrica un violí perfecte pel fill que està a punt de néixer. Un fet inesperat farà que el violí es traslladi de mà en mà, per tota Europa, passant per la Xina fins el Canadà. I en el transcurs d’aquest viatge paral·lelament avancen tots els segles i tota la història, fins arribar al segle XX.

El director canadenc François Girard va escollir el músic novaiorquès John Corigliano (Nova York, 1938) per a compondre la banda sonora de la pel·lícula. El factor clau de la tria del compositor va ser l’extensa i prestigiosa trajectòria de concertista del compositor.

John Corigliano és autor de tres bandes sonores, sent el seu debut en el món cinematogràfic amb Un viaje alucinante al fondo de la mente (Ken Russell, 1980). Gràcies a aquesta partitura va rebre la seva primera nominació als Òscars. La segona banda sonora va ser Revolución (Hugh Hudson, 1985). Com va passar amb la pel·lícula, va ser un fracàs comercial i el compositor no va tornar al món cinematogràfic fins l’any 1999 amb El violín rojo.

A partir d’aleshores va aplicar una diferent varietat temàtica per a compondre la música en dos camps: el primer va ser la ubicació on passa l’acció i el segon va ser els diferents moments històrics. L’inici és a Itàlia al segle XVII, quan es fabrica el violí, i trobem el leitmotiv del violí vermell. Després el violí es trasllada a la Viena del segle XVIII, sent el propietari un noi que esdevé un virtuós del violí. La música té un aire més imperial i majestuosa. Passat Viena, el violí es trasllada a Oxford gràcies a uns gitanos que van tocant el violí mentre viatgen. Justament, en aquest apartat de la música, s’aprecia el virtuosisme del so del violí. Passat Oxford, el violí va a parar a la Xina en el moment de la revolució cultural. És l’apartat on s’aprecia molt l’element geogràfic de la banda sonora amb una tonalitat molt oriental. I l’últim punt d’arribada és Montreal al 1999, ara ja amb una música que recupera el leitmotiv del violí vermell.