Régine Pernoud
Leonor de Aquitania
Barcelona: Acantilado, 2009
Sovint, quan es parla d’un nom propi de la història, es tendeix a l’abús dels qualificatius “excepcional”, “insòlit” o “extraordinari” per justificar la importància del personatge. A la biografia d’Elionor d’Aquitània, se li poden aplicar tots tres adjectius sense por a caure en l’exageració. ¿Com explicar, altrament, la trajectòria vital d’una dona que va passar dels vuitanta anys en una època en la qual l’esperança de vida fregava els quaranta, que va ser esposa dels dos monarques més poderosos del moment i mare d’altres dos reis?
Molt s’ha escrit sobre Elionor; tant, que la llegenda ha soterrat la realitat d’una vida disfressada per les cròniques -la premsa rosa oficial de l’època- que va protagonitzar des que va esdevenir reina per primera vegada, l’any 1137, en casar-se amb Lluís VII de França. Però les cròniques medievals, no ho oblidem, sortien de la ploma d’homes que, generalmente, pertanyien al món eclesiàstic. Per tant, les acusacions de rebel, adúltera i llibertina la van acompanyar per sempre més, en ser la primera reina que aconseguia anul·lar el seu matrimoni per casar-se amb Enric II d’Anglaterra, onze anys més jove que ella i del qual s’havia enamorat perdudament.
La excel·lent medievalista Régine Pernoud va dedicar gran part de la seva vida a despullar la figura d’Elionor de mites i llegendes, de la mateixa manera que ho va fer amb altres dones excepcionals del món medieval (Cristina de Pizan, Hildegarda de Bingen o Joana d’Arc), tot combatent els tòpics de foscor i ignorància que acompanyen el desconeixement d’aquest període de la història. El resultat va ser aquesta obra brillant que no ha estat superada encara per altres treballs sobre Elionor, també força interessants, com són els de Jean Flori, Jean Markale o Alain-Gilles Minella.
Elionor, la dona que no va dubtar en enfrontar-se al seu propi marit i rei per protegir els interessos dels seus fills, que va ser considerada “dama de trovadors” per rodejar-se dels escriptors i poetes que van bastir l’univers literari conegut com cicle artúric, i que es va enfrontar al mateix Papa per exigir-li la salvación del seu fill predilecte, també va fascinar el món del cinema. Només una dona com Katharine Hepburn es podia posar a la seva pell i fer-li guanyar un Óscar, l’any 1969, per la pel·lícula El león en invierno.
12 Comments
Jo hi afegiria a la llista d’aquestes dones exepcionals a Teresa de Jesús.
Tens raó, Xahrazad. Cadascuna d’aquestes dones mereix un post propi; també la Teresa de Jesús, la Marguerite Porette, la Tecla Borja o la Isabel de Villena. Com que totes no cabien, em vaig decantar per Elionor (aprofitant que aquests dies es parlava tant d’Ermessenda de Carcassona), i per citar només els llibres de les dones que havia treballat la reconeguda medievalista Régine Pernoud.
M’ha agradat molt el teu post. Ens has donat una informació interessantíssima d’una forma atractiva, amb ritme, amb un xic d’ironia, amb color i passió. La veritat és que m’han entrat ganes de llegir-lo.
Gràcies, Maite. Aquest és l’objectiu: mostrar que la bona divulgació històrica i l’entreteniment poden trobar-se en una mateixa obra.
M’imagine la cort d’Elionor com un espai de llibertat on les dones nobles, no cal oblidar-ho, assoliren un alt grau de cultura, on les dones instruïdes sabien llegir, escriure i de llengües – aprofundint en un moviment literari i musical– per força en aquest ambient de poder, intel•lectualitat i llibertat femenina aconseguiren un pensament propi, com crec que a la seua vida desevolpà. Modelant el seu comportament seguint un conjunt de principis tan religiosos com laics, si recordem el que diu Francesc Eiximenis al seu llibre sobre les dones. Pel que he llegit, la reina procurà que s’inclogueren coneixements de costura, dansa, saber parlar en públic, modèstia, etc. I uns ensenyaments de les reformes del a devotio moderna, que apropava la divinitat a la creient, comprenent un pensament femení nou, fruit de les beguines i beates que creien en una semblança entre les ànimes, sense diferències d’enteniment pel sexe. El pas cap a aquesta instrucció seria la lectura, l’escriptura, l’aritmètica… Crec, pel que he llegit i pel que tu comentes, Neus, que Elionor és la representant d’una època, d’un moment important per a l’accés de les dones a la instrucció. Junt a la devoció religiosa, estaria la adquisició d’una instrucció teòrica, que fora la base d’un pensament propi.
Si alguna vegada aneu per la zona del riu Loira, a França, no oblideu visitar l’abadia de Fontevraud, hi trobareu la seva tomba i també la del seu fill, Ricard, cor de lleó.
Gràcies per l’ampliació de la informació, Meggie! De fet, la foto que hi ha al post és justament de la seva tomba.
Interessant l’aportació d’aquestes dones filòsofes, que han quedat soterrades per una memòria excloent.
Recomano per profunditzar amb el tema:
Las relaciones en la Historia de la Europa Medieval
Rivera Garretas, María Milagros.
I les reflexions de Jacques Le Goff sobre la memòria medieval:
“Los campesinos de la Edad Media no escriben. Sólo aparecen de forma indirecta en nuestras fuentes, a través de lo que dicen de ellos los clérigos. […] Más del 80% de la Europa medieval es campesina. En el caso de las mujeres, que lógicamente representan la mitad de la población, la situación no es mucho mejor: no han dejado manuscritos, salvo raras excepciones. ¡Esto no quiere decir que las mujeres y los campesinos fueran mudos, estuvieran inactivos o no tuvieran influencia durante todo este período! […] Los historiadores son capaces de hacerlos hablar. […] Aún seguimos siendo los historiadores de la carencia y las lagunas […]. Es una de las tareas de los futuros medievalistas conseguir que hablen los actuales silencios de la Edad Media”.
Gràcies per l’aportació, horrorvacui! Le Goff, Duby o Ruiz Domènec són valors segurs de la bona divulgació del món medieval que, més endavant, anirem recomanant.
Jo també l’he llegit, i recomano tots els llibres de Régine Pernaud, la seva reivindicació de l’Edat Mitjana encara no ha estat prou escoltada.
El fet que l’Elionor d’Aquitània es fes immortalitzar per a l’eternitat llegint un llibre ens la fa molt i molt propera.
Tinc un nen de 9 anys a qui no li agradava llegir, la professora de castellà estava preocupada pel seu nivell. Vaig intentar-ho tot, fins i tot els llibres d’en Stilton. El primer que feia era millar quantes pàgines tenia! Un dia en que vam anar a la biblioteca em vaig repassar totes les prestatgeries de juvenil i li vaig deixar triar. El maleficio de Cliff McNish, amb lluites, bruixes molt dolentes, nens esclaus i aventures a cada pàgina l’ha ben enganxat. I ell encara no ho sap… però és una trilogia, ho sigui que he conseguit mesos de lectura.
El meu nen de 6 anys era massa petit per llegir el Stilton però vam descobrir que també està en còmic. Està entusiasmat, llegeix una pàgina cada dia sense problemes perquè el text està en majúscules, que és el primer que aprenen a l’escola.