Ghobadi, Bahman. Las Tortugas también vuelan. Barcelona : Cameo Media, cop. 2005

Aquesta pel·lícula explica la duríssima història d’uns nens d’un camp de refugiats del Kurdistan iraquí que cada dia arrisquen la vida per desactivar mines per després vendre-les. Al mateix temps el poble busca una antena parabòlica per aconseguir notícies sobre l’imminent atac dels Estats Units contra l’Iraq. Un dia arriba un noi mutilat, la seva germana i el fill d’aquesta, que té una premonició: la guerra cada cop està més a prop.

Si busqueu una història antiamericana no la mireu, ja que la pel·lícula es centra en el moment immediatament anterior a la invasió i les brutalitat comeses per Saddam Hussein en aquesta zona, entre Iran i Turquia.

Els protagonistes de la història són els habitants d’un camp de refugiats kurds que busquen desesperadament una antena parabòlica per assabentar-se de les notícies internacionals davant l’imminent intervenció americana. Però són els nens els que realment duen el pes d’aquesta història, nens orfes i mutilats, tant física com emocionalment, convertits en adults quan no tocava i obligats a sobreviure en unes condicions molt dures.

Las tortugas también vuelan és una pel·lícula escrita i dirigida pel director kurd Bahman Ghobadi i va ser la primera pel·lícula gravada en territori iraní des de la caiguda de Sadam Hussein.

El director ha guanyat dos cops la Concha de Oro al festival de Sant Sebastián, al 2004 amb aquesta pel·lícula i al 2006 amb Media Luna. En els seus inicis va rebre diversos premis per una desena de curtmetratges, així com la Cámara de Oro i el premi Fipresci del Festival de Cinema de Cannes 2000 amb el seu primer llargmetratge Un tiempo para caballos borrachos. La seva última pel·lícula, Nadie sabe nada de los gatos persas va guanyar a  Cannes el Premi Especial del Jurat al 2009.

Us he de confessar que la pel·lícula no és fàcil de veure, l’espectador es queda amb un nus a l’estómac que no és fàcil de fer marxar, però no ens enganyem … aquestes coses, desgraciadament, passen, i  n’hem de ser conscients. A mi m’ha estat impossible treure’m del cap algunes escenes, i, sobretot, el sentiment d’amistat i tendresa entre nens protagonistes.

Precisament, molts dels joves protagonistes (Soran Ebrahim, Avaz Latif , Hiresh Feyssal Rahman, Abdol Rahman Karim…) no van ser interpretats per professionals, sinó per nens autòctons que representaven les seves pròpies experiències reals en unes interpretacions impressionats, que posen la carn de gallina.

La pel·lícula va guanyar molts premis entre els que destaquen:

• Concha de Oro a la Millor pel·lícula al Festival Internacional de Cine de Donostia-San Sebastián (2004)
• Premi Especial del Públic al Festival Internacional de Sao Paulo (Mostra Internacional de Cinema São Paulo) (2004)
• Millor Pel·lícula al Festival de Nens de Isfahan (2004)
• Premi del Públic al Festival Internacional de Roterdam (International Film Festival Rotterdam) (2005)
• La Pieza al Festival de Cine Contemporáneo de la Ciudad de México (2005)
• Premi a la Pau al Festival Internacional de Cine de Berlín (Internationale Filmfestspiele Berlin) (2005)
• Va estar seleccionada a l’Óscar com millor pel·lícula estrangera (2005), que finalment va guanyar Amenábar amb Mar adentro.