Lacalle, Valentín. Inteligencia emocional: guía pedagógica con casos prácticos. Madrid: Gesfomedia, 2009

La clau de la intel.ligència emocional en els nens pel que fa al seu desenvolupament es basa en tres punts: – aprendre a identificar els seus estats anímics i responsabilitzar-se d’ells, – empatia vers els altres com reequilibrador d’emocions , i sense dubte, – posar noms als nostres sentiments de forma saludable sense danyar a la resta. Proposem en aquest article un llibre on s’especifiquen exemples pràctics dels elements propis de la intel.ligència emocional als nens. Anem per parts.

Si parlem del primer element: l’autoestima; ens adrecem a una sola qüestió: interesar-nos de còm se senten. Per això cal introduir casos com a no criticar-los en públic i sí lloar-los en públic. Evitar també que les nostres frases comencin de forma repetitiva per NO, la qual cosa no vol dir que no podem dir NO sinó sempre introduir alternatives i/o sentències en positiu. Entre germans cal evitar comparacions i sobretot no caure en autoexigències exagerades.

Pel que fa a l’asertivitat trobem exemples de com gosar dir una opinió diferent als grupets que es formen en els centres escolars. Els jocs són un bon mitjà per aprendre estratègies.  L’empatia es treballa durant molt de temps perquè els nens pateixen crisis múltiples, a vegades de forma continuada i tenen realment dificultat per gestionar els seus sentiments. La integració com a norma general ajuda a que un nen sigui empàtic. Sobretot eines quotidianes com a disculpar-se si t’has equivocat o no tirar-se a sobre del nen que s’està disculpant són sense dubte petits avanços en aquest sentit.

Tota innovació ajuda a la motivació. Es curiós que hi ha nens que no són escoltats. D’altres no tenen via de fer conéixer les seves idees  ni de bon tros posar-les a la pràctica. Això no només és trist sinó que va configurant una personalitat poc procliu a participar o, com a mínim, a sentir-se implicat  en activitats o projectes comuns. El resultat a la llarga és que adquireixen dificultats d’obtenir criteris per a escollir a edats més avançades.

Tota integració té com a punt de partida una escolta activa i no una imposició de criteris. No obstant, els adults tendim a exagerar successos o bé minimitzar sentiments que els nens tenen davant les circumstàncies per les quals es mouen. L’autocontrol com a punt final dibuixa un escenari on es trequen les típiques idees com: qui més crida, qui més manifesta les seves emocions sense control, és el més sa o el més home/dona. En altres cultures, més que en la llatina, l’autocontrol és molt valorat.