Eastwood, Clint. Los puentes de Madison. Madrid: Warner Bros
Clint Eastwood és un d’aquells actors que ha aconseguit com a director molt més que amb la interpretació. No és que cregui que és un mal actor, que no ho és, sinó que penso que con a director es supera amb cadascun dels treballs que realitza. Igual s’atreveix amb un western, que amb un drama policíac, que amb un drama romàntic que amb una pel·lícula bèl·lica, és un tot terreny i em trec el barret.
Els ponts de Madison és un drama romàntic que es basa en el llibre de Robert James Waller del mateix títol. La Francesca és una mestressa de casa italiana que viu a una granja al comtat de Madison. Un cap de setmana que el seu marit i els seus fills es troben fora a una fira agrícola, la Francesca coneix en Robert Kincaid, un fotògraf del National Geographic, que esta fent un reportatge sobre uns vells ponts situats a la zona. Entre ells naixerà un amor i una passió desconeguda que farà que la Francesca es plantegi deixar la vida que ha portat fins ara.
I amb aquest plantejament tant senzill, el senyor Eastwood és capaç de filmar una obra mestra del gènere romàntic sense caure en la cursileria.
No són necessaris gaires recursos per aconseguir transmetre els poderosos sentiments que es desperten entre els personatges protagonistes. Amb unes impecables interpretacions, un guió sincer i directe al cor i uns pocs detalls d’ambientació, el resultat és una pel·lícula que sobresurt entre les del seu gènere per no tractar els sentiments de forma superficial, demostrant-nos que l’amor no té edat. Els ponts de Madison és un film sobre l’amor i la renúncia.
L’escena de la Francesca, debatent-se entre si obrir o no la porta del cotxe, mentre l’intermitent de la camioneta d’en Robert indica que girarà a l’esquerra i que s’allunyarà d’ella per sempre més, és una de les escenes més ben rodades que he vist mai i, si no, jutgeu vosaltres mateixos.
8 Comments
Es una historia romántica on els personatges representen l’amor romántic i les dificultats a les que s’enfrenten per no poder afrontar_lo.
La veritat és que és una pel·lícula molt emotiva, però que no em va semblar gens pastelosa, la veritat és que em va agradar molt. Bona recomanació Meggie!
Mai hauria pensat que aquesta senzilla historia portada de la ma del actor-director Clint Eastwood m´agradaria tant i em faria emocionar. Això passa per encasellar a un actor: tantes pelis de l´oest sovint violentes i deprès ens trobem amb un fotògraf de la Geographic d´allò mes sensible i que, per casualitat, troba una dona avorrida, oblidada al bell mig de la monotonia. I de fons una natura romàntica emmarcada amb l´historia dels vells ponts.
Aquesta peli em va encantar.
El llibre també està molt bé.
L’escena del final on plou i ells estan debatent-se entre els seus sentiments, em fa tenir un nus a la gola.
Lluny dels seus papers de tipus dur, en aquesta pel · lícula, com a director i com a actor, Clint ens mostra el seu costat més sentimental a través d’una història d’amor romàntica, amb aquest estil narratiu heretat dels grans clàssics, com Ford o Huston.
Lluny dels seus papers de tipus dur, en aquesta pel · lícula, com a director i com a actor, Clint ens mostra el seu costat més sentimental a través d’una història d’amor romàntica, amb aquest estil narratiu seu heretat dels grans clàssics, com Ford o Huston.
Els llibres que he trovat més divertits són sin noticies de Gurb i tots els de Tom Sharpe.
És sens dubte una obra mestre, no podria veure-la sense deixar anar la llagrimeta… m’encanta.