Irvine Welsh
Skagboys: los chicos del jaco
Barcelona: Anagrama, 2014

Skagboys
London: Jonathan Cape, 2012

Hi ha una moda força estesa en pel·lícules, especialment en pel·lícules rentables, es tracta de fer una “preqüela”. És a dir oferir aventures dels protagonistes abans de la pel·lícula. Normalment quan es fa això la via de les continuacions ja està força explorada, i amb notables excepcions es tracta d’esprémer una bona pel·lícula original per interessos purament monetaris (com la majoria de continuacions, dit sigui de passada). Però quan parlem d’Irvine Welsh tot el que és habitual o normal… senzillament no s’aplica.

Els seus personatges salten d’un llibre a un altre, un secundari en un és un protagonista en l’altre i al revés. Welsh s’estima els seus personatges, i crec que els que més s’estima són els de Trainspotting: Spud, Renton, Tommy, Sick Boy, Begbie… l’esbojarrada i magistral novel·la (tot i que seria més exacte parlar de multitud d’històries vagament entrellaçades) va catapultar l’autor cap a la fama, i la pel·lícula no va fer més augmentar això. I em vaig quedar amb ganes de saber què se n’havia fet dels protagonistes, cosa que va quedar més o menys clara amb la novel·la Porno, la continuació de Trainspotting amb els principals personatges deu anys després. Però com va començar tot? Quan i per què es van enganxar? La resposta la trobem en aquest llibre.

I una de les coses que tenim en aquest llibre és un retrat del Regne Unit dels primers anys de Thatcher, anys de lluites sindicals, de vagues salvatges i repressions igual de salvatges per part de la policia, un panorama econòmic que va fer estralls en les zones més industrials del país, però que va ser catastròfic per a Escòcia, l’atur va assolir xifres demencials (aleshores, ara ens semblarien molt bones) i semblava que hi havia tota una generació que estava a punt d’incorporar-se al mercat laboral que ho tindria fumut per fer-ho.

I aquí, Welsh es fa ressò d’una teoria “conspiranoica” segons la qual les drogues van arribar al Regne Unit després d’unes vagues i unes protestes francament violentes (en les que la policia també va rebre de valent), com si algú obrís l’aixeta de l’heroïna per tenir a la gent tranquil·la. La teoria té entre poca i cap base, excepte de cronològicament sembla que encaixa. Per això el llibre comença amb una vaga, una manifestació que realment és una emboscada de la policia.

Tenim un panorama poc esperançador i una droga de la qual tothom en parla i que és fàcil d’aconseguir, per què no provar-la? Així de simple va ser com Renton, Sick Boy i Spud es van enganxar, la van provar i els hi va agradar.

Un moment especialment lúcid del llibre és quan un Mark Renton universitari li diu a la seva xicota que han de trencar perquè ell està enganxat a l’heroïna, ella li diu d’ajudar-lo a superar-ho junts, i ell la talla dient que no té gens de ganes de deixar l’heroïna. El fragment mereix pensar-hi, Renton (Rents pels amics) sap que està enganxat i li agrada, i el seu darrer acte altruista és trencar amb una noia meravellosa que se l’estima per no arrossegar-la amb ell, se la treu de sobre però sobretot l’allibera, sap que està a un pas del fet que totes les seves decisions les prengui l’addicció, l’està salvant.

Viurem els primers anys 80, una mena de tempesta perfecta, se sabia molt poc de les drogues, molt poc de la SIDA, a més a més el Gobern de Thatcher va clausurar programes d’intercanvis de xeringes, disparant el contagi, en una població que vivia com podia dels subsidis. Aquesta és l’altra, com a bona persona de dretes Thatcher considerava que els subsidis d’atur eren una motivació per no fer res, així que els va anar retallant i eliminant, si dius que ha baixat la xifra de gent que cobra l’atur pot semblar que el que baixa és l’atur (sí, el mateix que fa el govern del PP actualment). En poquíssim temps van canviar la manera de comptabilitzar els aturats 27 vegades (sí, vint-i-set!) de tal manera que al final ningú sabia quants n’hi havia. I encara hi ha més! Per alguna estranya casualitat a Escòcia es va consumir durant molts anys heroïna de laboratori mèdic, molt més pura i sense més efectes secundaris que l’addicció, tenien probablement la millor heroïna del planeta. És o no és una tempesta perfecta?

El llibre tot i ser gruixut es llegeix ràpid i bé, sí que és molt Welsh i un té la sensació que Welsh sempre escriu sobre el mateix, i és cert, però cada cop ho fa millor. I un detall que cal tenir en compte, la versió d’Anagrama compta amb el mateix traductor que les altres obres de Welsh, Federico Corriente, si ja heu llegit a Welsh entendreu que és un detall a tenir en compte i a agrair, i si encara no l’heu llegit, de seguida ho descobrireu.

A la biblioteca on treballo som força fans d’Irvine Welsh i de Trainspotting, per això fa uns mesos ens vam despenjar amb aquesta fotorecomanació, i amb això acaba aquest post.