Erri de Luca (Nàpols, 1950) sembla un Quixot madur, figura eixuta i allargada, els senyals de la neu en els cabells i el bigoti. Com l’heroi manxec, també ha lluitat contra gegants de pedra: l’Estat italià, la multinacional francesa LTF, encarregada de ferir de mort les muntanyes de la Vall de Susa per fer passar el tren d’alta velocitat entre Lió i Torí. Per a la lluita ha deixat la llança i s’ha armat amb la paraula, paraula que també ha brandat per denunciar la situació dels refugiats que moren en una Mediterrània convertida en fossa comuna, i abans per fer-ho amb els bombardejos sobre Belgrad o la guerra de Bòsnia.
 

 
De Luca va fer una visita llampec a Barcelona per participar en la Setmana de la Poesia. El motiu, l’edició bilingüe (italià/castellà) de la seva poesia completa Sólo ida. Els ulls blaus i humits de l’escriptor evoquen el mar que s’arrupeix al golf de Nàpols. El mar pel qual naveguen els pescadors de les seves novel·les o neden els joves protagonistes de les seves històries o suren els cuirassats nord-americans que van flanquejar la fi del feixisme a la ciutat.

Per a qui ha reconegut que l’Homenatge a Catalunya, de George Orwell, va canviar l’orientació de la seva vida, no se m’acut millor punt de trobada que la Biblioteca del Gòtic-Andreu Nin, ubicada a la planta baixa de l’antic Gran Hotel Falcón, epicentre de l’activitat del POUM durant els primers mesos de la Guerra Civil. Aquest no és l’únic record que agermana la seva infantesa i joventut amb la Guerra Civil espanyola. En la memòria d’Erri de Luca persisteix el rodolar d’un vell disc del qual emana la veu d’un actor recitant poemes de Federico García Lorca. La seva fou una descoberta del vers a 78 revolucions per minut, impulsat per la figura del seu pare, que sempre el va animar a apropar-se a la seva biblioteca i endinsar-se en els llibres que la formaven.

Erri de Luca és una persona tranquil·la i pacient, molt conscient que el missatge que millor arriba no és aquell que respon a la cridòria i sí el que es raona amb la tranquil·litat que el bon conversador imposa en el seu discurs. Com la seva escriptura, la conversa de De Luca és un exercici de mesura, en el qual rumia les paraules abans de dir-les, les tria amb cura i concisió. Amb aquesta predisposició es disposa a respondre la primera pregunta.