Màrquez, Eduard
El silenci dels arbres
Barcelona: Empúries, 2004
Els participants del Club de Lectura de la Biblioteca Esquerra de l’Eixample-Agustí Centelles, el mes de desembre passat vam llegir i comentar el llibre El Silenci dels arbres. El valor afegit va ser comptar amb la presència de l’autor, l’Eduard Màrquez, que ens va explicar el procés de gestació i escriptura d’aquesta obra.
Si la lectura de la novel·la ja ens havia colpit, les explicacions de l’Eduard van ser tota una lliçó de l’art d’escriure que hem volgut compartir amb tots els lectors del Bibarnabloc.
El Silenci dels arbres ens explica la tornada del violinista Andreas Hymer a la seva ciutat, assetjada per la guerra, per fer un concert. Les trobades amb una antiga amant, la pianista Amela Jensen; les converses amb l’Ernest Bolsi, el luthier que fa visites al museu de música buit, i el record de la seva mare, la també violinista Sophie Kesner, són les històries i els personatges que es van creuant.

Com a fil conductor, anem llegint les cartes de ciutadans anònims que expliquen el dia a dia de les seves vides en aquesta ciutat en estat de setge. Una ciutat de la qual no sabem el nom ni la data.
L’origen d’aquesta novel·la va començar quan l’Eduard va llegir un fragment de L’Agulla Daurada de Montserrat Roig. En un dels passatges del llibre se’ns explica la història d’un home que fa visites guiades al Museu de l’Ermitage buit durant el setge de Lenningrad.
Ens diu l’Eduard que per escriure una història calen dues condicions: un context narratiu poderós i històries humanes poderoses. I ja les tenia: el setge, i les visites guiades a un museu buit.
Amb aquesta primera intuïció creativa va començar tot un procés de documentació que va durar més de vuit mesos. Diversos llibres el van ajudar, entre d’altres: Sarajevo humano, Cartes de Sarajevo i, especialment el Diari de Zlata.
Una visita a Sarajevo l’any 2001 va ser determinant. Va conèixer persones reals que havien viscut el setge i que li van explicar com van patir i com s’ho van fer per sobreviure. Aquestes persones amb noms i cognoms, fins i tot ens va ensenyar fotografies, van inspirar els personatges de la novel·la que escriuen les cartes i les experiències que en elles narren.

A la capital balcànica va trobar una “guia de supervivència” amb tot d’informació pràctica de com s’ho feien els ciutadans per aconseguir productes bàsics o consells per esquivar els franctiradors. Va ser en aquelles nits a Sarajevo, escrivint notes sense parar, on va trobar el més important en el procés d’escriptura d’una novel·la, el tema: “allò de què vols parlar”
I del que volia parlar era:
1.- La força de la imaginació, encarnada en l’Ernest Balsi, el luthier que feia de guia del museu. Aquesta capacitat en moments tan especials per jugar-te fins i tot la vida per explicar/escoltar una història.
2.- La intensitat de la memòria d’Andreas Hymer. Què som, què és el que no sabem, què és el que ens han explicat i el què no.
3.- La visió interior. La figura de Sophie Kesner ens porta a plantejar-nos què volem fer amb les nostres vides. I quin és el preu que estem disposats a pagar per fer allò que volem fer.
L’Eduard també ens va explicar com va visitar glaceres, canteres i grutes per viure de primera mà les experiències del personatge de Sophie Kesner. De la mateixa manera que durant mesos va observar minuciosament la feina d’un luthier.

Va ser llavors quan es va adonar que el context narratiu poderós que l’havia empès a fer la novel·la, la vida en una ciutat assetjada, no estava prou explícita. Les persones i les històries que va conèixer i escoltar a Sarajevo van desencadenar la idea d’intercalar les cartes.
I així, van encaixar les peces d’aquesta novel·la que recreant el mite d’Orfeu ens explica el descens dels protagonistes a l’infern i el poder salvador de la música.
L’Eduard Màrquez té un estil literari molt personal. Ell ho resumeix amb l’expressió “menys és més”. Amb frases curtes, gairebé poètiques, i flash-backs constants mantenint el temps verbal del present, de forma que els fets actuals i els passats es fonen fins i tot en una mateixa frase o paràgraf.
El conductor del Club de Lectura, l’Antonio Lozano, en un article al Qué leer l’octubre del 2003 detalla molt be el procés que l’Eduard ens va explicar que utilitza per escriure els seus llibres:
Minucioso y perfeccionista, Márquez diseña sus obras con regla y compás, con idéntico mimo y precisión con que un sastre confecciona unos pantalones a medida. Aficionado a la música, el autor busca “no perder de vista jamás el tempo para que la historia no eche tripa”. Tras borradores y borradores, un seguimiento vocablo por vocablo para evitar repeticiones y cacofonías, sugerencias del corrector de estilo, comentarios con sus amables esparrings, retoques, galeradas y últimas pinceladas, nacía El Silencio de los árboles
Publicada l’any 2003, El Silenci dels arbres va ser finalista del Premi Llibreter 2004. La bona acollida per part de la crítica i del públic va continuar amb La decisió de Brandes (2005) que va guanyar el Premi de la Crítica Catalana 2006 i el Premi Qwerty 2007.
Nascut el 1960, l’Eduard es va donar a conèixer amb dos reculls de narracions curtes: Zugzwang (1995) i L’eloqüència del franctirador (1998). La seva primera novel·la va ser Cinc nits de febrer (2000).
També és conegut per la seva àmplia producció de llibres infantils i juvenils.
Des d’aquí només em queda agrair a l’Eduard la seva voluntat i esforç per apropar la seva obra als lectors, i recomanar-vos aquesta novel·la tant dura com bella.
1 Comment
Eduard Marquez em va atrapar desde la primera línea del Silenci dels arbres i ja me quedat atrapada a la seva manera de escriure. Es un plaer.