La evolución de la libertad, de Daniel C. Dennett

La evolución de la libertad - Daniel C. Dennett

La evolución de la libertad - Daniel C. Dennett

Dennett, Daniel Clement
La evolución de la libertad

Barcelona [etc.] : Paidós, DL 2004

Hi ha idees que per a algunes persones tenen implicacions molt inquietants. El determinisme és una d’aquestes idees. Segons el determinisme, tot succés és causat per algun altre succés, seguint una cadena de causa i efecte. Així doncs, partint d’un estat inicial de coses, només hi ha un únic futur possible, un resultat inevitable, determinat per les causes i els efectes.

Dit així, potser no trobes el determinisme massa preocupant. Però el determinisme s’aplica al món físic, i la ciència ens ha ensenyat que allò que passa dins el nostre cervell també és físic: neurones, impulsos nerviosos, neurotransmissors i d’altres molècules que creen els nostres pensaments, les nostres emocions, interaccionant segons causes i efectes. Si el determinisme és cert, llavors tot allò que succeeix a l’Univers, inclosos els nostres pensaments, té un únic futur possible, unes conseqüències fixes i inevitables.

Vistes així les coses, hi ha qui creu que el determinisme posa en perill una noció bàsica per a l’ésser humà: el lliure albir, la capacitat per a exercir amb llibertat les nostres accions. I és que, si el cervell està determinat, on és la llibertat? Si, segons el determinisme, només hi ha un estat de coses possible, un futur inevitable, estic triant realment què vull fer? I si en realitat no estem triant lliurement, tenim cap mena de responsabilitat sobre les nostres accions?

El filòsof Daniel Dennett no està gens preocupat pel determinisme. I és que, segons ens explica a La evolución de la libertad, el determinisme no és incompatible amb la llibertat que els humans apreciem: la llibertat per a actuar i responsabilitzar-nos de les nostres accions.

Dennett ens diu al pròleg que la seva obra és el resultat d’un treball de més de trenta anys. Dennett creu que:

[…] una comprensión realista de la libertad puede clarificar algunas de nuestras ideas sobre la culpa y el castigo, y calmar algunas de nuestras inquietudes respecto a lo que llamo el Espectro de la Exculpación (¿Va a demostrar la ciencia que nadie merece un castigo? ¿O un elogio por la misma razón?) También puede ayudar a reevaluar el papel que debe desempeñar la educación moral, y tal vez explicar incluso el importante papel que en el pasado han desempeñado las ideas religiosas para el sostenimiento de la moral dentro de la sociedad […] (p. 37)

En aquesta ressenya comentaré en què es basa aquesta “comprensió realista” que defensa el filòsof.

Dennett és un darwinista convençut. De fet, va escriure un dels millors llibres sobre les implicacions filosòfiques del darwinisme (La peligrosa idea de Darwin). Segons la teoria de l’evolució per selecció natural, hi ha organismes que sobreviuen perquè estan millor adaptats a l’ambient. Aquesta millor adaptació pot vindre donada per diferents motius: potser és una major eficiència en l’aprofitament dels recursos, o una major capacitat defensiva enfront dels depredadors, o… Els trucs de la natura semblen no tindre límit. I un dels trucs més impressionants que permet als organismes sobreviure és l’aprenentatge. Gràcies a aquesta capacitat, els organismes poden interactuar amb l’ambient, detectar patrons i predir aspectes del futur. En suma, gràcies a l’aprenentatge els organismes poden evitar conseqüències.

És així com l’ús de la informació i la predicció que suposa permet als organismes certa llibertat d’acció. L’aprenentatge es presenta en diversos graus a la natura, i per tant també ho fa la llibertat. L’ésser humà és una criatura notable per la seva capacitat d’aprenentatge, i per tant, per la seva llibertat d’acció. Dennett ho expressa d’una manera molt lírica:

Hoy somos unos virtuosos de la evitación, la prevención, la interferencia y la anticipación. Hemos logrado llegar a la feliz situación de disponer del suficiente tiempo libre para examinar metódicamente el futuro y preguntarnos qué hacer a continuación. Exprimimos cada gota de información que podemos del mundo, y luego la moldeamos hasta construir asombrosas y novedosas perspectivas sobre lo que ha de venir. ¿Y qué es lo que vemos? Vemos algunas coses inevitables, aunque nuestra lista se acorta cada semana que pasa. Antes no podíamos hacer nada para evitar los maremotos, o las epidemias de gripe, o los huracanes (todavía no podemos desviarlos, pero disponemos de las suficientes advertencias previas para que podamos ponernos a resguardo o minimizar los daños). […] Todo esto es un desarrollo biológico muy reciente. Durante miles de millones de años no había nada parecido en este planeta. Los procesos eran enteramente ciegos o en el mejor de los casos miopes, insensibles y reactivos, nunca previsores y proactivos. (p. 72)

Aquest punt és important: encara que el nostre món sigui determinista, un món de causes i efectes, el determinisme no suposa un perill per a la llibertat. És més, el determinisme podria afavorir l’aparició de la llibertat. I és que, si el nostre món es comportés sempre de manera aleatòria, atzarosa, què podríem predir? Quina llibertat tindríem per a evitar, per a pensar com ens hauríem de comportar, què hauríem de fer?

Així doncs, la nostra natura no està fixada, o no completament fixada, pel determinisme: tenim cert marge de llibertat:

Nuestras naturalezas no están fijadas porque hemos evolucionado hasta convertirnos en entidades diseñadas para cambiar su naturaleza en respuesta a las interacciones con el resto del mundo. (p. 116)

I continua Dennett:

Toda la angustia acerca del determinismo tiene su origen en una confusión entre lo que supone tener una naturaleza fijada y tener un futuro fijado. La confusión surge cuando uno trata de mantener dos perspectivas simultáneas sobre el universo: la perspectiva del “ojo de Dios”, ante la que se despliegan al mismo tiempo pasado y futuro, y la perspectiva situada de un agente integrado en el universo. Desde la perspectiva intemporal de Dios nada cambia jamás […]. Desde la perspectiva del agente situado, las cosas cambian con el tiempo, y los agentes cambian para hacer frente a dichos cambios. (p. 116)

Òbviament, que no tinguem una natura fixada no vol dir que no estiguem sotmesos a certes lleis, a certes regularitats, a certes limitacions. Però això no té res a veure amb el fatalisme que moltes persones associen al determinisme:

Hay cosas que podemos cambiar y cosas que no podemos cambiar, y algunas de estas últimas son deplorables. Hay muchas coses que están mal en nuestro mundo, pero el determinismo no es una de ellas, incluso aunque nuestro mundo esté determinado. (p. 116)

Potser Dennet pot mostrar que el determinisme és compatible amb el lliure albir, però només si entenem “lliure albir” en un sentit limitat: la capacitat d’evitar possibles cursos d’acció. Però no és aquest el sentit en el qual el lliure albir ens sol importar: ens preocupa el lliure albir moralment significatiu. Qualsevol animal que pugui triar un curs d’acció futur entre diferents possibilitats seria lliure en el sentit que acabem de veure. I, tot i així, no solem pensar que els animals són moralment responsables del que fan.

Així, la llibertat humana no pot consistir només a aprendre dels errors passats per canviar comportaments futurs: a més, la llibertat humana hauria d’explicar la responsabilitat moral. I com explica Dennett la connexió entre la llibertat en un món determinista i la responsabilitat moral? Per a fer-ho, Dennett dedica una part de la seva obra a analitzar el concepte de Jo.

Des de fa uns anys, gràcies als experiments de Benjamin Libet, s’ha posat de moda dir que el nostre cervell decideix allò que farem abans que nosaltres. Per a Dennett, aquesta idea és un sense sentit. La neurociència més aviat mostra que el Jo és el cervell, tot el cervell, no hi ha una zona privilegiada del cervell que s’identifiqui amb el Jo. I tot i així, sembla que no podem evitar sentir que tenim un Jo separat, una mena de director central de l’activitat del nostre cervell. Per què? Per al nostre filòsof, l’explicació d’aquest sentiment del Jo té a veure amb l’evolució i la llibertat de triar cursos d’acció.

Com hem vist, la selecció natural pot afavorir que els organismes aprenguin del seu entorn, augmentant així les opcions de comportament. Aquest augment d’opcions implica que els organismes avaluïn aquestes opcions abans de comprometre’s i de posar en pràctica alguna d’elles. En el curs de l’evolució, només alguns organismes han desenvolupat la capacitat de ser conscients d’aquest procés d’avaluació i tria. Per què? Per a Dennett, el factor clau en l’emergència de la consciència va ser l’aparició de la comunicació:

Sólo cuando una criatura comienza a desarrollar la actividad comunicativa, y en particular la comunicación de sus planes y acciones, puede esperarse que tenga alguna capacidad de contemplar no sólo los resultados de sus acciones, sino también sus evaluaciones previas y la formación de sus intenciones. (p. 279)

Els organismes amb capacitat de comunicar-se, a més, van disposar d’una eina privilegiada per a controlar el comportament d’altres organismes semblants:

[la comunicació] tendía a darles acceso desde el exterior a aquellos aspectos de sus complicados vecinos que más interesados estaban en ajustar (sin necesidad de saber nada de su sistema interno de control): el cerebro. (p. 281)

I és en aquest punt on el sentit del Jo resulta d’utilitat:

[…] el Yo, aparentemente ubicado en un cierto lugar del cerebro, […], y que proporciona una imagen limitada y metafórica de lo que ocurre en nuestros cerebros, ofrece esta imagen a los demás, y a nosotros mismos. (p. 281)

El punt clau és que, segons el nostre filòsof, el procés de descriure’ns a nosaltres mateixos les raons dels nostres actes comença ben aviat, a la infància, per a continuar durant tota la vida. I, en aquest procés, el sentit del nostre jo tendeix a reforçar-se i a aparèixer com a un agent amb capacitat d’actuació:

[…] un yo humano propiamente dicho es una creación en buena medida inconsciente de un proceso de diseño interpersonal por el que animamos a los niños a comunicarse y, en particular, a incorporarse a nuestra práctica de pedir y dar razones, y luego a razonar lo que hacen y por qué lo hacen. (p. 305)

Aquesta conversa continuada sobre les raons dels nostres actes obre la porta a l’aparició de la responsabilitat moral personal. Però una cosa és que tinguem la capacitat de donar explicacions dels nostres actes, i altra diferent és que ens sentim responsables d’ells. No obstant això, per a Dennett la qüestió és clara:

La gente quiere ser responsable. Los beneficios que ello supone para un ciudadano respetado en una sociedad libre son tantos y tan valiosos que siempre hay una fuerte presunción en favor de la inclusión. La culpa es el precio que pagamos por ganarnos el crédito de los demás, y lo pagamos gustosamente en la mayoría de los casos. (p. 326)

D’aquesta manera, podríem dir que es tanca el cercle en l’argumentació de Dennett: l’aprenentatge ens permet ampliar el ventall d’accions possibles, i ens permet actuar d’altres maneres encara que el determinisme fos cert; el llenguatge ens permet ser conscient de la tria entre possibilitats, i consolida el sentit del nostre “jo” com un agent autònom; i el desig d’assumir la responsabilitat dels nostres actes fa que, amb més cursos d’acció possibles, i amb el sentit d’un “jo” autònom, cada vegada siguem més responsables:

A medida que aumenta nuestra capacidad para adquirir conocimiento sobre los factores que tienen una influencia causal en nuestras acciones, nos volvemos cada vez más imputables por no conocer factores tanto externos […] como internos […]. (p. 353)

 

Dennett és, segons les seves paraules, un “naturalista”: creu que el treball filosòfic no està per sobre de la ciència, i que els descobriments d’aquesta no poden ser ignorats pels filòsofs. Així doncs, La evolución de la libertad és un llibre complex, ric en implicacions, ja que Dennett no dubta a fer servir totes les eines que té al seu abast (informàtica, teoria de jocs, anàlisi lingüística, lògica, i teoria de l’evolució) per a tractar una bona quantitat de temes relacionats amb la llibertat (la natura de la consciència, el naixement de la cultura, l’evolució biològica de la llibertat humana i de la responsabilitat individual,…) Tot i així, és un llibre accessible, gràcies a l’estil de Dennett: clar, reiteratiu quan cal, i amb un saludable sentit de l’humor. Potser no estàs d’acord amb Dennett, però la seva amplitud de mires i la seva capacitat d’anàlisi et permetrà veure la qüestió del determinisme i de la llibertat amb uns altres ulls.

I si t’has quedat amb ganes d’aprofundir una mica més en les idees de Dennett, pots veure aquest vídeo: una entrevista a La Ciudad de las Ideas, on Dennett exposa diferents aspectes del seu pensament filosòfic (com l’existència de Déu o la natura de la moral).

3 Comments

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.