Keyes, Daniel. Flors per a l’Algernon. Barcelona: Cruïlla, 1997
Keyes, Daniel. Flores para Algernon. Boadilla del Monte: SM, cop. 2006
Aquesta extraordinària novel·la de ciència-ficció explica la història de Charlie Gordon, un home de 32 anys amb discapacitat intel·lectual que accedeix a sotmetre’s a una operació de cervell per tal d’augmentar el seu coeficient mental.
La versió curta de Flors per a l’Algernon es va publicar el 1959 en un número de The Magazine of Fantasy and Science Fiction pel qual Daniel Keyes va rebre el premi Hugo aquell mateix any. La novel·la és del 1966 i amb ella Keyes va guanyar el Nébula.
Isaac Asimov explicava l’anècdota següent:
Quan vaig entregar els Hugo a Pittsburgh, el 1960, un dels guanyadors va ser Flors per a l’Algernon, de Daniel Keyes, una història que m’havia fascinat. És, sens dubte, un dels millors relats de ciència-ficció de tots els temps i, quan vaig anunciar-ne el guanyador, vaig ser molt eloqüent pel que fa a la seva magnífica qualitat «Com ho ha fet? – preguntava a l’audiència –. Com ho ha fet?»
Vaig notar una estrebada a la jaqueta i vaig veure Daniel Keyes que esperava el seu Hugo.
—Escolta, Isaac –va dir-me-. Si esbrines com ho vaig fer, m’ho expliques. M’agradaria tornar-ho a fer.
A Charlie, el protagonista de Flors per a l’Algernon, l’escullen perquè el seu esperit de superació fa d’ell el candidat idoni per a un experiment de cirurgia cerebral que, abans i després de l’operació, requerirà altes dosis de valentia, esforç i entusiasme. Charlie reuneix tots aquests requisits i, a més, és una persona tendra i afable que sap fer-se estimar. Treballa en un forn de pa: s’encarrega d’escombrar la farina del terra, de netejar els lavabos i de fer petits encàrrecs. Té amics. Li agrada l’olor del pa calent. Però Charlie sap que no és com la resta. No acaba d’entendre per què però està segur que hi ha alguna cosa en ell que no rutlla. I se sent culpable. Vol ser llest; així tothom desitjarà la seva companyia. Així potser entén què va passar quan era petit. Vol comprendre. Si es tornés llest, podria mantenir amb la resta les enrevessades converses sobre el president del país i totes les coses que diuen i que ell només entreveu enmig d’una nebulosa. Viu entre ombres i anhela veure-hi clar. Està convençut que aprendre a llegir i a escriure el farà com els altres. Per això s’apunta a classes de lectura amb la senyoreta Alice. I quan els doctors-genis l’escullen per a l’experiment no ho dubta ni un moment.
L’autor explica que la idea de Flors per a l’Algernon va sorgir molt abans d’escriure el conte i la novel·la arran d’una pregunta que es va formular: “Què passaria si es pogués augmentar de manera artificial la intel·ligència humana?”. Quatre anys més tard va conèixer un noi amb Retard Mental i el protagonista de la novel·la va començar a agafar cos en la imaginació de Daniel Keyes. L’autor volia aventurar una hipòtesi i dur-la fins a les darreres conseqüències i va idear aquest personatge colossal que es diu Charlie Gordon. Després de moltes provatures pel que fa a la tècnica narrativa, finalment Keyes es va decidir pels “Informes de Progrés”, una mena de diari en què el protagonista anotaria els canvis que aniria experimentant, les seves sensacions, emocions i reflexions. A partir d’aquests ingredients la novel·la va començar a agafar cos.
L’altre protagonista de la novel·la és Algernon, un ratolí de laboratori que va un temps per endavant que Charlie en l’experiment. Tot el que viu Charlie ho experimenta abans Algernon.
Flors per a l’Algernon és una novel·la apta per a tos els públics, amb una estructura narrativa lineal que talla l’alè a cada capítol. Les anticipacions estan molt ben dosificades i el seu llenguatge planer i ple d’emotivitat segurament constitueix, juntament amb el tema que tracta, un dels motius fonamentals que l’han convertida en un clàssic de la ciència-ficció amb ampli consens de crítica i lectors.
Tracta temes diversos: l’ètica en la ciència, la importància de l’inconscient, les limitacions de l’intel·lecte i les de les emocions i els sentiments, el valor de l’amor en totes les seves manifestacions o l’exploració de la prepotència humana també en tots els àmbits i supòsits. La por que generen els canvis, no només per a qui els pateix sinó també per als qui els observen en els altres, la identitat… i un llarguíssim etcètera que molts cops, en parlar de la novel·la, molts lectors han resumit amb un: “aquesta novel·la és una al·legoria de la vida”. Pot sonar a tòpic però no deixa de ser cert. Flors per a l’Algernon constitueix, en molt bona mesura, una metàfora de les nostres vides fugaces i fràgils.
Una novel·la molt especial.
El 1968 Ralph Nelson va fer una pel·lícula basada en la novel·la que va titular Charly i per la qual Cliff Robertson va guanyar l’Óscar al millor actor principal. Us en deixo 10 minuts:
1 Comment
Una petita joia injustament oblidada que s’endinsa en els racons més íntims de l’ànima humana per posar en valor la força de les emocions davant els riscos que pot comportar la sobrevaloració de la inte.ligència