En gastronomia, hi ha qui diu que el secret està a la salsa. Però com tot, si deixes passar massa temps, potser ja ha perdut el seu sabor. Em trobo sovint amb el seriós dilema quan decideixo reveure un film que vaig gaudir molt, si d’aquella primera trobada ja fa molt de temps: Li haurà passat bé el temps? O els anys li hauran caigut a sobre com una llosa, aixafant les seves virtuts? Aquest diumenge, idees cosines d’aquestes viatjaven pel meu cap, el qual havia de dir-li al meu dit polze si pitjava o no el botó Play del comandament. Es tractava de revisitar TOMATES VERDES FRITOS, un èxit comercial absolut dels primers anys noranta. Un cocktail encisador de comèdia lleugera i melodrama clàssic. Vaig decidir córrer el risc: Play !

Amb Fannie Flag va començar tot. Ella va ser una nena als turbulents anys 50 i primers 60 a Alabama, un dels estats dels USA on el racisme i el Ku Klux Klan van esclatar de forma més aterridora. Aquest dolorós tema fou una de les subtrames de la novel·la que va escriure, i que la va conduir directa a guanyar el Premi Pulitzer l’ any 1987. Llavors, el director i productor Jon Avnet fou el més ràpid per a quedar-se amb aquest super-caramel, agredolç i de cel·lofana daurada. I de tan daurada com era, les dues actrius que havien guanyat l’Òscar protagonista més recentment, no s’hi van poder negar. El 1989, Jessica Tandy havia esdevingut la més veterana (80 anys) a guanyar-lo amb Tot passejant la senyora Daisy i l’any següent, Kathy Bates en fou la successora, en posar-nos a tots el calfred a l’espinada amb Misery, a partir de la famosa novel·la d’Stephen King. Curiosament, el personatge al qual s´enfrontaria ara, s’assemblava a l’anterior igual que el sol s’assembla a un forat negre. Però aquesta és la història de 4 dones…