Whitman, Walt
Fulles d’herba
Barcelona. Edicions de 1984, 2014

(Edició en castellà)

JO EM CANTO A MI MATEIX

“Jo em canto a mi mateix, persona senzilla i independent,
I dic la paraula Democràtic, la paraula En- Masse.
Jo canto la fisiologia de cap a peus,
Ni la fisonomia tota sola ni el cervell tot sol no són dignes de la
Musa, jo dic que la Forma completa és molt més majestuosa,
Jo canto la Dona ben igual que l’Home.
La Vida immensa en passió, impuls i força,
Entusiasta, a favor dels actes més sobirans sota les lleis divines,
Jo canto l’Home Modern.“

Amb cent cinc anys de retard, ens trobem davant la primera traducció íntegra al català de Leaves Of Grass, l’obra cabdal de Walt Whitman. El poeta i traductor mallorquí Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984) va agafar el guant que li va llançar l’Enric Casasses i ha dedicat quatre anys de la seva vida a complir el somni del Josep Cots, editor d’Edicions de 1984, de trobar algú que traduís el clàssic de Whitman. Fins ara ens havíem de conformar amb els vint-i-tres poemes traduïts per Cebrià de Montoliu l’any 1909, la traducció parcial d’Agustí Bartra de l’any 1951 i les versions de Josep Costa de l’any 1992.

Walt Whitman (Nova York, 1819-Nova Jersey, 1892) és el primer poeta genuïnament nord-americà. Va saber captar l’essència i l’èpica d’una nació  “en construcció”  després de la guerra d’independència i la guerra civil tot prenent consciència del jo individual i col·lectiu. Abans d’ell, escriptors també nord-americans com Edgar Allan Poe encara creaven sota la influència literària europea.
 

 
Va trigar trenta-tres anys, des del 1855 fins al 1892, en fer l’obra més influent de la Poesia Nord-Americana. Nou edicions, un total de 389 poemes. Va començar amb 36 anys i la va acabar amb 73, només uns mesos abans de morir.

Dos fets biogràfics el van colpir fins al punt de dedicar la seva vida a escriure. Per una banda l’assistència a la venda pública d’esclaus. L’altre fet que va marcar la seva vida i la seva obra va ser la desaparició del seu germà a la guerra. Whitman ho va deixar tot per cercar-lo i va recórrer el país de punta a punta. El va trobar viu però fins al final de la guerra va continuar viatjant i coneixent l’essència de l’ésser humà i d’Amèrica.

Avui en dia el reconeixement a Whitman i a la seva obra és tal que no hi ha pel·lícula nord-americana amb joves protagonistes que no facin referència en un moment o altre a la seva figura. Tots tenim al cap ” El Club dels poetes morts” que va popularitzar els versos dedicats al president Abraham Lincoln i que, en la versió de Jaume C. Pons Alorda, comencen així:
 

 
Whitman va cantar al president Lincoln, però també a l’esclau, a la dona, a l’indi, al granger, a l’homosexual… En paraules de Pons Alorda “és el poeta del jo i del col·lectiu, de la terra i del mar, dels oficis i de les llibertats, de la democràcia i de la guerra, de la natura i de la civilització, d’allò sublim i d’allò banal, de l’ànima i del sexe”. Potser per això la seva obra no va ser reconeguda en el seu temps i va ser acusat de provocador i pervertit i fins i tot acomiadat de la seva feina de funcionari. No va ser fins molts anys després, que els poetes de la generació beatnik el van rescatar de l’oblit i el van reivindicar.

De la vigència dels versos de Whitman, de la capacitat d’emocionar-nos avui en dia amb Fulles d’Herba, i de la bona feina de traducció del poemari al català, n’és una bona prova aquest recital que va fer Jaume C. Pons Alorda a la llibreria Nollegiu de Barcelona. Amb la col·laboració del públic va recitar el fragment 7 de “Jo canto el cos elèctric” que comença així:
 

 

 
La versió en català de Pons i Alorda ja suma sis edicions des del seu llançament i ha rebut el Premi Serra d’Or 2015 en la categoria de traducció

Si en voleu saber més de Walt Whitman visiteu la seva pàgina web oficial. Trobareu, transcrites i escanejades, totes i cadascuna de les seves obres, fins i tot cada edició de Fulles d’herba.