Freire, Espido. Irlanda
Barcelona : Planeta, 2004

Irlanda enganya, i força. Feu-vos enrere si busqueu una guia dels penya-segats verds irlandesos, perquè teniu a les mans la primera novel·la de la mediàtica Espido Freire, la guanyadora més jove del Premi Planeta fins ara. Un cop dit això, oblideu-ho, aquesta novel·la no té res a veure amb les obres més populars de l’autora.

A través dels ulls de la jove Natàlia, coneixem la història de la Sagrario, la seva germana gran, que ha mort d’una malaltia recentment. El problema, si s’en pot dir així, és que no ha desaparegut del tot. La Natàlia parla a la Sagrario constantment, es recrea en el seu record i la fa partícip del seu dia a dia, junt amb l’altra germana petita, un follet saltimbanqui, curiós i sense nom, amb una alta càrrega simbòlica.

En un intent per fer que es distregui, els pares de la Natàlia l’envien a una casa de camp amb la seva deliciosa cosina gran, de nom Irlanda, que estiueja amb els seus amics, lluny de la vigilància dels adults. Però, un cop més, res és el que sembla, i la màscara d’amabilitat i protecció d’Irlanda cap a Natàlia es transformarà en un joc macabre de poder, seducció i gelosia entre les dues adolescents.

Tot emulant la seva estimada Emily Brontë i els seus Cims Borrascosos poblat de fantasmes gòtics que es perden en el paisatge, Espido Freire ens transporta a un món il·lusori i molt personal, on el punt de vista juga un paper vital.

Irlanda enganya, però no decep.