Si alguna pretensió té aquest disc és la de no sonar gens pretensiós. Carl 'Buffalo' Nichols s'allunya dels clixés del blues i del virtuosisme dels solos interminables en el seu debut homònim, amb un repertori de cançons nues a l'estil dels vells bluesman. Demos i sessions d'estudi gravades entre Wisconsin i Texas, amb la guitarra i la seva aspra veu com a principals armes. Admirador de músics com Son House, Skip James o Charlie Patton, va adquirir experiència musical des de ben jove tocant amb una desena de bandes a Milwaukee, viatjant per l’Àfrica Occidental a la recerca de les seves arrels culturals i després submergint-se en l'escena underground d'Ucraïna i Alemanya. El seu blues pur, autèntic i sense additius, però, no està exempt de contingut. Un missatge necessari segons Nichols, que considera que ja no s'expliquen històries negres al blues i per això ell impregna les seves lletres autobiogràfiques d'una sincera crítica racial i de classe.

Troy Andrews, més conegut com a Trombone Shorty, renova forces en el seu darrer treball, una experiència eclèctica i sense fronteres musicals -com ja ens té acostumats- que en aquesta ocasió també vol reflectir l'energia dels seus directes. El trombonista, que amb sis anys ja voltava amb una brass band per l'icònic barri de Tremé, apropa l'esperit clàssic del jazz de la seva Nova Orleans natal a unes composicions modernes i fresques. El funk i el soul de James Brown, el rock psicodèlic de Jimi Hendrix i el so del carrer de la New Breed Brass Band hi són presents en un àlbum on també col·laboren el guitarrista Gary Clark Jr. (I'm standing here) i la vocalista Lauren Daglen (What it takes). Com a curiositat, el nen de la portada és ell de petit –ja apuntava maneres- en braços de la seva difunta mare, a qui l'artista dedica aquest treball.

Flora Purim sorprenia l’any passat amb un nou treball, coincidint amb el seu 80è aniversari i després de quasi dues dècades del seu darrer àlbum d'estudi. Sigui un renaixement musical o un comiat, el que és segur és que es tracta d'una emotiva revisió de la seva dilatada i brillant trajectòria. Des dels seus coquetejos amb la bossa nova a principis dels seixanta, com a vocalista del Quarteto Novo d'Hermeto Pascoal i el seu marit, el percussionista Airto Moreira; a les seves col·laboracions amb grans figures del jazz com Dizzy Gillespie, Stan Getz o Bobby Hutcherson; o les seves incursions en el jazz-rock i la fusió. Trobem en aquest repertori noves composicions i versions dels temes favorits de la seva carrera, com la cançó que dona nom al disc, una antiga col·laboració amb el teclista George Duke, que l'artista revisa amb l'ajuda de la seva filla Diana Purim, o 500 Miles High, un clàssic de Return to Forever, el projecte de Chick Corea amb el que la cantant va adquirir gran popularitat.

Al 2011 Mavis Staples i Levon Helm van compartir junts cinc dies a la granja que aquest darrer tenia a Woodstock, Nova York. Cinc dies en els quals van gravar, en un entorn familiar i distès, les cançons que ara conformen aquest àlbum. L'excusa era la participació de Mavis en el cicle de concerts "Helm Midnigth Rumble", que l'exbateria de The Band organitzava amb amics de professió al seu graner reconvertit en plató d'actuacions. En aquell moment, Levon era un músic amb molta estima i prestigi dins del gremi i el 2007 havia retornat triomfalment a l'escena musical després de patir un càncer que gairebé li arrabassa la veu. Mavis, per la seva part, encara estava digerint el gran èxit de crítica i públic del seu darrer treball, You are not alone, amb el que havia guanyat el seu primer Grammy: un reconeixement a una sòlida carrera en solitari des que va deixar la banda The Staple Singers. En aquells cinc dies van enregistrar un magnífic repertori de temes originals i versions de The Impressions, Nina Simone o Bob Dylan, a més del clàssic de The Band, The Weight, on Levon acompanya a Staples a la veu. Un gran comiat per a aquest gran músic, que va morir només un any després, motiu pel qual aquest material inèdit té un valor encara més sentimental.

Hi ha discos que són importants, a més del resultat, per tot el procés creatiu que els envolta. És el cas d’aquest treball de l'artista estatunidenca Esperanza Spalding, guanyadora d'un Grammy. Des dels inicis de la seva carrera la cantant i baixista ha destacat per les seves inquietuds musicals, movent-se del jazz vocal al jazz-rock i els sons experimentals, però en aquesta ocasió ha fet un pas més enllà. El seu vuitè treball és un projecte col·laboratiu amb músics i experts de disciplines com la musicoteràpia, l'etnomusicologia i la neurociència, que té com a objectiu connectar amb les emocions de l'audiència. El seu procés de creació va començar tot just abans que la pandèmia esclatés a escala mundial —amb tot el que va significar anímicament— i experimenta amb el poder de la música com a eina de curació, utilitzant instrumentació clàssica i ritual (campana, cargol de mar o xiulet d'os d'àguila). La primera meitat de l'àlbum es va crear entre Wasco County i Portland (Oregon), amb la contribució del trombonista Corey King, el saxofonista Wayne Shorter o la veu de Ganavya Doraiswamy. La segona meitat es va gravar al seu estudi de Nova York 'Songwright's Apothecary Lab' en sessions obertes al públic i amb altres músics com el pianista Leo Genovese o el bateria Francisco Mela. Per completar l'experiència, al web songwrigthtsapothecarylab.com trobareu cada cançó (formwella) acompanyada d'un vídeo i una breu explicació dels efectes que vol aconseguir.

Kenny Garrett reivindica el seu passat musical a Sounds from the Ancestors. El veterà saxofonista, que va adquirir prestigi en la seva joventut formant part de l'orquestra de Duke Ellington i la banda de Miles Davis, ens proposa un interessant viatge sonor per les seves influències, indagant en les arrels ancestrals de la seva música: dels ritmes de l'Àfrica Occidental, al gòspel, el blues o el hip-hop. Un àlbum que rendeix tribut a altres músics que han estat significatius en el seu aprenentatge, com el trompetista Roy Hargrove (Hargrove) i virtuosos de la bateria com Art Blakey (For Art's Sake) o Tony Allen. I és que les percussions tenen un pes molt important en aquest treball on el bateria Ronald Bruner i el percussionista Rudy Bird es posen al servei de les composicions de Garrett, amb la col·laboració del també bateria Lenny White i Pedrito Martínez a la conga. Completen l'elenc de músics el baixista Corcoran Holt i Vernall Brown Jr. al piano.

Poc se sabia fins ara de la vida personal de Keith Jarret, nen prodigi convertit en gran figura mundial del jazz d'avantguarda, però bastant reservat amb la seva privacitat. El crític i musicòleg alemany Wolfgang Sandner es va guanyar la seva confiança i fruit de les seves llargues converses amb el genial pianista nord-americà i el seu entorn personal i artístic sorgeix aquesta biografia autoritzada. Una obra focalitzada en el seu treball, amb un repàs de la seva trajectòria i una anàlisi acurada de la seva producció musical: de la seva consagració als anys setanta fins a la seva maduresa. I no ens enganyem, l'autor posa atenció només a la seva vida personal quan aquesta ha tingut algun tipus d'influència en la seva obra, però, així i tot, és una aproximació molt interessant a la personalitat d'aquest mestre del jazz contemporani.

Maxine Gordon, vídua i representant del músic de jazz Dexter Gordon, culmina, prop de 30 anys després de la seva mort, la biografia començada pel seu marit. Publicada originalment el 2018 amb el títol Sophisticated Giant –mateix títol que el seu àlbum de 1977-, l'obra es basa en records personals de la mateixa Maxine, a més de cartes del mític saxofonista nord-americà, anècdotes i testimonis d'altres músics. Dels seus començaments amb Lionel Hampton o Louis Armstrong i com va ser partícip d'una generació de músics que a la dècada dels quaranta van fer evolucionar el jazz cap al bebop; els seus problemes amb les drogues i les constants entrades i sortides de la presó als anys cinquanta; el seu exili voluntari a Europa als anys seixanta on es va allunyar dels prejudicis racials del seu país i va aconseguir un merescut reconeixement; i el seu retorn definitiu als Estats Units a mitjans dels setanta, convertit finalment en icona del cinema amb el seu paper a la pel·lícula de 1986 Round midnight, de Bertrand Tavernier.