Ara fa set anys que Ezra Collective va començar a treure el cap en l'efervescent i creativa escena jazzística del Regne Unit. Després d'un parell d'EP i un magnífic àlbum de debut (You can't steal my joy, 2019), aquest quintet de músics ha sabut guanyar-se l'estima del públic i el respecte de la crítica, que esperava expectant una continuació. Where I'm meant to be, el seu segon treball, no defrauda i és pura energia, amb influències de l'afrobeat, el jazz llatí, el reggae o el hip-hop. El col·lectiu el lideren els germans Koleoso, d'origen nigerià (Femi a la bateria -que també acompanya a la banda Gorillaz als seus directes- i T. Jonathan al baix), juntament amb el teclista Joe Armon-Jones, el trompetista Ife Ogunjobi i el saxofonista James Mollison. Tots ells es van conèixer gràcies a Tomorrow's Warriors, una organització que treballa per la inclusió, la diversitat i la igualtat en les arts a través del jazz, recolzant a artistes que per la seva raça, sexe o manca de recursos ho tenen més difícil a l'hora d'iniciar una carrera musical. Com és habitual, per al seu darrer treball s'envolten d'una vintena de músics convidats i veus com la de Sampa the Great, Kojey Radical o Emeli Sandé.

Escollit per molts crítics com un dels millors àlbums del 2022, Natural Brown Prom Queen ha estat la confirmació de Brittney Denise Parks com una de les artistes més interessants del R&B actual. D'ascendència sudanesa (d'aquí el seu nom artístic Sudan Archives), la cantant i violinista destaca per la forma de traslladar el ressò dels ritmes africans a unes composicions marcadament tecnològiques. Athena (2019), el seu debut amb Stones Throw Records, ja apuntava maneres, i en aquest segon treball amplia la seva paleta de soul, funk, pop i hip-hop amb una acurada producció que va del minimalisme al so calidoscòpic. Brittney ens parla de la seva ciutat natal, Cincinnati, d'una adolescència plena d'absències i de forma genèrica de la raça i la feminitat, en un àlbum que va gravar durant la pandèmia a l'estudi construït al soterrani de casa seva, amb l'ajuda de la seva parella, el raper James McCall (Nocando), i on també col·labora el raper i productor Hi-Tek.

La carrera de Brian Robert Jackson està inexorablement associada al poeta i músic Gil Scott-Heron. Tots dos s'havien conegut a la universitat i a principis dels setanta van iniciar una fructífera col·laboració que va durar gairebé una dècada. Jackson va compondre molta de la música dels àlbums que van gravar junts i la seva empremta, amb la seva flauta i el piano Fender Rhodes, és indiscutible en el so d'obres mestres com Pieces of a man o Winter in America, però el seu treball sempre va romandre a l'ombra del difunt Scott-Heron. L'artista de Brooklyn reprèn ara una carrera pausada, que es va mantenir als 80 i 90 col·laborant amb Kool and The Gang, Roy Ayers, Stevie Wonder o Earth, Wind & Fire. This is Brian Jackson és el seu primer treball en dues dècades, des del seu debut l'any 2000 amb Gotta play. En aquesta ocasió compta amb la producció de Daniel Collás, fundador del col·lectiu de soul psicodèlic de Nova York Phenomenal Handclap Band, que aporta ritmes llatins i africans amb els seus bongos, congues i timbals i a més és coautor de cinc de les cançons. L'àlbum ens mostra tota la vitalitat i creativitat del veterà músic, amb l'ús de teclats prominents, sintetitzadors analògics i guitarres de funk, sense oblidar el ritme jazzístic de la seva flauta i una veu soul que canta a la justícia social, la pau i l'amor.

Kokoroko ha hagut de pair en pocs anys la repercussió mundial del seu hit del 2018 Abusey Junction (viralitzat a les xarxes socials) i l'expectativa creada per dos prometedors EP. En el punt de mira dels amants del jazz-fusió, la formació londinenca liderada per la trompetista Sheila Maurice-Grey publicava finalment l'any passat el seu esperat àlbum de debut. Could we be more transpira amb orgull les influències dels seus membres, les músiques de l'Àfrica Occidental i el Carib, l'afrobeat i el highlife, també el funk i el soul, sense deixar de sonar fresc i actual. Un treball que combina grans peces instrumentals i breus interludis amb alguns moments vocals que aporten dinamisme i versatilitat. Completen aquest octet de músics Cassie Kinoshi (saxo), Richie Seivwright (trombó), Ayo Salawu (bateria), Tobi Adenaike-Johnson (guitarra), Yohan Kebede (teclats), Duane Atherley (baix) i Onome Edgeworth (percussió).

El mític segell Verve reclutava l'any passat a aquesta gran promesa del jazz vocal de només 22 anys per a publicar el seu segon treball, Linger Awhile. Igual que al seu debut homònim, Samara Joy reivindica els estàndards del jazz, combinant alguns molt habituals als repertoris vocals com Misty o Someone to watch over me, amb d'altres més inusuals com Sweet Pumpkin o Can't get out of this mood. Destaca també pel seu ús de la tècnica 'vocalese', transformant a la perfecció les línies instrumentals d'algunes cançons (Nostalgia, Social Call o I'm confessin') en lletres alegres. A la gravació, que va guanyar el Grammy 2022 al millor àlbum vocal de jazz, l'acompanyen dos exprofessors seus, el guitarrista Pasquale Grasso i el bateria Kenny Washington, a més del baixista David Wong i el pianista Ben Paterson. La cantant, que va créixer al Bronx de Nova York i prové d'una família de músics, va encetar una carrera de ben jove amb el pianista Barry Harris com a mentor (a qui dedica aquest segon àlbum), arribant al seu primer moment àlgid el 2019, quan va guanyar el concurs internacional de jazz vocal Sarah Vaughan. A ella precisament i d'altres artistes com Ella Fitzgerald recorda la seva expressiva veu, amb un estil refinat i distintiu que transporta a èpoques passades i que val la pena seguir de prop.

In these times podria ser la culminació d'una de les carreres més singulars del jazz actual. Un treball cuinat a foc lent durant set anys pel bateria i productor nord-americà Makaya McCraven, que destaca per la seva exploració del jazz, a cavall entre Davis i Coltrane i la cultura del hip-hop i el sampler. Aquest treball es va començar a gestar el 2015 i des de llavors el músic de Chicago ha anat intercalant diversos projectes com el sorprenent àlbum doble Universal beings (2018), un tribut a Gil Scott-Heron (We're new again, 2020) o la seva revisió del catàleg clàssic de Blue Note (Deciphering the message, 2021). Finalment, veu la llum aquest ambiciós àlbum, gravat en cinc estudis diferents, fent servir quatre espais d'actuació en directe i amb l'ajuda de més d'una dotzena de músics del seu cercle habitual de col·laboradors (Jeff Parker, Junius Paul, Brandee Younger, Joel Ross o Marquis Hill) a més de la seva mare, la cantant hongaresa Ágnes Zsigmondi. Després d'un meticulós treball de postproducció, el resultat són 11 composicions amb l'essència personal de McCraven i uns acurats arranjaments orquestrals i melòdics que el fan assolir un nou nivell de maduresa artística a la seva carrera.

El músic i divulgador Héctor Martínez González ens apropa a la cultura 'surenya' dels Estats Units a través de la seva cuina i la seva música. El seu passat esclavista va donar origen a una gastronomia autòctona, la soul food o menjar de l'ànima, fruit de l'enginy dels esclaus per crear una dieta a partir de recursos alimentaris ínfims i d'autoproducció. Aquesta alimentació també va tenir el seu reflex en el blues, la música amb la qual s'expressava la població afroamericana sotmesa. El llibre és una original barreja de receptari i cançoner, que investiga la història de plats tradicionals de la cuina del sud dels Estats Units que han perdurat fins avui en dia com l'ocra fregida, el pastís de moniato o el jelly roll, incloent-hi la recepta i cançons de blues que parlen d'ells.

La poetessa i escriptora escocesa Jackie Kay dona curs a la seva gran admiració per l'Emperadriu del Blues en aquest assaig biogràfic publicat originalment el 1997 i traduït l'any passat per l'editorial Alpha Decay. Bessie Smith va ser una artista amb una vida turbulenta i plena de dificultats, que tot i convertir-se en una estrella als anys vint, va haver de patir la segregació racial de la seva època. L'autora destaca, en un relat que barreja dades reals amb ficció i poesia, la seva personalitat complexa i agosarada i com les seves cançons sobre tragèdies amoroses i el patiment de les dones l'han convertit en un exemple de vida.