Per complir els objectius de l’Acord de París per a la descarbonització i la transició energètica, les ciutats que venen hauran de –com a mínim– reconstruir-se a partir de nous materials sostenibles i metodologies que redueixin la seva empremta material. Els procediments bàsics inclouen la regeneració de sistemes i infraestructures per maximitzar la reutilització i la circularitat dels recursos, així com l’optimització dels fluxos d’energia i les xarxes que en depenen, des de la mobilitat fins al subministrament alimentari. La nova materialitat arquitectònica abasta també la logística, la microbiologia i la tecnologia.

En realitat, molts conflictes de la ciutat contemporània sorgeixen en camps intangibles o que transcendeixen els nostres sentits. Des de les noves tecnologies i aplicacions que pretenen fer ciutats intel·ligents, s’estan creant nous usos i vincles a l’espai urbà que estan canviant el teixit i, fins i tot, la materialitat dels mateixos carrers, que va més enllà de la capacitat de les normatives actuals –i de la seva velocitat de transformació– per regular-los. De les aplicacions de repartiment de menjar a domicili a les aplicacions de cites, del cotxe multiusuari al comerç electrònic de repartiment ràpid… Molts problemes de la ciutat contemporània es registren en aspectes immaterials que l’arquitectura constantment transforma en qüestions materials. De la crisi de qualitat de l’aire a la pol·lució sonora i lumínica, com intervenim arquitectònicament en aquesta ciutat mesurada i augmentada?