Liao, Jimmy. Hermosa Soledad
Arcos de la Frontera : Barbara Fiore, cop. 2008
Qui no s’ha sentit sol o sola alguna vegada? Volent o sense voler, en algun moment de la nostra vida la soledat ens ha donat la mà per fer-nos companyia. Però és realment dolent sentir-se així? Perquè tenim tanta por a estar sols? Pot ser agradable estar sol o estar sola en algun racó? On s’amaga la bellesa d’aquesta soledat?
Jimmy Liao va néixer l’any 1958 a Taipei, Taiwan. Tot i que no va ser un gran estudiant a secundària, i a la facultat de Belles Arts no estava molt segur de si mateix respecte als seus companys, sí que tenia clar que el que realment li agradava, era dibuixar. Així, va estar treballant al món de la publicitat fins que va patir una leucèmia l’any 1995. Després d’un any de tractament, es va replantejar la seva vida abandonant la seva feina per dedicar-se a la seva passió: escriure il·lustrant les seves pròpies històries.
“Si hace muchos años no hubiera caído enfermo y atravesado una etapa negra de mi vida, ¿en qué me diferenciaría de como soy ahora?”
En general, la seva obra es caracteritza sobretot pels seus colors vius i alegres però també, pel seu toc romàntic i nostàlgic. Té algunes il·lustracions que simplement són poesia (cal destacar que Liao va aprendre a dibuixar de manera autodidàctica).

Tot i tenir molts llibres adreçats al públic infantil (encara que també fa les delícies del públic més adult, ja que en el fons, els seus llibres són aptes per a tots els públics) com la petita joia “La noche estrellada” recomanada al bibarnabloc per Miss Erlbruch), el llibre que volem recomanar ara és un llibre de poesia il·lustrada. En ell, Liao fa un viatge de caràcter emocional on es desprenen els sentiments sorgits a conseqüència de la seva malaltia.
“ … Viendo estas obras, vuelvo a recordar los altibajos de abatimiento y desesperación de mi vida. Cada día, al contarles a los demás mis relatos, manifestaba mi estado de ánimo, transmitiendo emociones que me veía incapaz de expresar con palabras”.
Aquest també és una mena de diari començat des de l’any 1996 al 1999, on cada poema té lloc a un dia determinat de l’any. “Permitidme que vuelva a recordar el pasado…” Ens diu el mateix Liao a la portada del llibre, potser perquè entenguem que a dins, també hi ha una part de la seva vida.
“17 de febrero. Cubierto con nubarrones densos
Cuando se siente desgraciada,
Se esfuerza en recordar,
A ver si le sale entero
el poema de amor ardiente de su niñez.”
Acostumats a la seva obra plena de colors i matisos, aquí la combinació de colors és molt més apagada, cromàticament parlant. Blancs, negres, grisos, marrons, algun petit to de blau… La melancolia sembla inundar tant les lletres d’alguns dels seus poemes com de les il·lustracions que les acompanyen. Tot i així, la bellesa amagada en cada paraula i en cada il·lustració és d’una gran delicadesa. Aquest és un viatge d’un estat d’ànim concret a causa d’una malaltia però a la vegada, també és el recordatori (i la prova) de la seva superació.
“Hoy el miedo se ha evaporado, se desvaneció la tristeza, pero el haber tocado fondo en la vida me ha dejado sólo una vaga melancolía, una hermosa soledad.”
8 Comments
Una sensibilitat especial té Jimmy Liao. Molt i molt recomanable.
Aquesta és una paraula que defineix molt bé la seva obra: sensibilitat. Moltes gràcies pel teu comentari Roser.
Quina sorpresa! No sabia que també havia escrit llibres de poesia. A la meva filla li agrada molt i sempre que agafa un, jo l’acabo llegint també i ja tinc algun a casa que m’he acabat comprant. També he regalat algun i sempre he encertat. Les imatges son magnífiques. Li donaré un cop d’ull però segur que m’agrada com tots els seus llibres. Moltes gràcies pel descobriment.
Gràcies a tu pel teu comentari, Marta. Espero que sigui un bon descobriment! 😉
On s’amaga la bellesa de la soledat? La pregunta que planteges, Mr. Hyde és meravellosa. Obres una porta a la imaginació i convides a llegir el llibre d’una manera molt subtil però alhora amb un interrogant que empeny a llegir amb urgència. Bravo.
Moltes gràcies pel teu comentari Palmira. 🙂
Una bonica història que no podem deixar escapar!!??☺️
Moltes gràcies pel teu comentari Nuria. 🙂