Nadia Murad Basee Taha. Segurament molta gent no sabrà mai qui és ella ni tampoc coneixerà la seva història. Un dels grans desavantatges de la nostra societat és la sobrecàrrega d’informació diària que ens arriba i, a vegades, històries com la seva podem passar totalment desapercebudes si no prestem atenció. Per evitar-ho, he volgut parlar d’aquesta dona i de la seva lluita per denunciar el que li va passar i el que continua passant al seu país. Escoltem la seva veu perquè ella sigui l’última dona que ho hagi patit i perquè no torni a passar.
 

Murad, Nadia
Jo seré l’última : la història del meu captiveri i la meva lluita contra l’Estat Islàmic
Barcelona : Rosa dels Vents, 2017

 
La Nadia vivia a Kocho, un petit poblet agrícola al sud de la regió de Sinjar, a l’Iraq. Ella mateixa relata que vivia de manera senzilla i com moltes noies de la seva edat, estudiava i tenia somnis per complir. Però tot va canviar quan l’any 2014, les tropes de l’Estat Islàmic van atacar el seu poble. Amb només 21 anys, va veure com s’emportaven a alguns dels seus germans per afusellar-los. El seu delicte: pertànyer a la minoria religiosa yazidita, considerada infidel segons els extremistes d’EI.
 

-Els jazidites són infidels, ja ho saps –va dir en Haiji Salman. Parlava en veu baixa, gairebé en un xiuxiueig, però no tenia res de bondadós-. Déu vol que us convertim, i si no ho aconseguim, aleshores us podem fer el que vulguem.

 
Si a tots els homes (i nens que podien considerar com adults a pesar de tenir 12 o 13 anys) se’ls van emportar per matar-los, la sort de les dones tampoc va ser diferent. Separades de les dones més grans, les joves i les nenes se les van emportar en un autobús amb un sinistre destí: la venda a un mercat d’esclaves sexuals.

La història de la Nadia no té res de bo i per descomptat, la seva lectura no amaga sorpreses agradables. Aquest és un relat molt dur d’una dona que ha sobreviscut a la massacre del seu poble, de la seva família i que va acabar convertida en una “sabiyya” (una noia que es ven i es compra com a esclava sexual) com si fos un botí de guerra humà. Com acostuma a passar, una vida humana de sobte es converteix, simplement, en un objecte. Tal qual: un objecte amb el qual es fa el que es vol.

 

A partir d’un moment determinat només hi ha violació. Es convertia en el teu dia normal. No sabies qui seria el següent que obriria la porta per atacar-te, només que això passaria i que l’endemà podia ser encara pitjor. Deixaves de pensar a fugir o tornar a veure la família. La teva vida passada esdevenia un record llunyà, com un somni. El cos no et pertanyia i no tenies energia per parlar ni lluitar ni pensar en el món exterior. Només hi havia violació i la insensibilització que comportava el fet d’acceptar que, ara, aquesta era la teva vida.

 
No es poden descriure aquí les sensacions que comporten llegir un llibre com aquest. Ràbia, impotència, tristesa, incredulitat… Com pot ser que estem parlant de fets que han passat relativament fa poc? La població civil, no hauria de ser objectiu de cap guerra, mai. Tampoc s’hauria de permetre que s’aprofités una guerra per “eliminar” al diferent, al que no pensa com tu. Una creença religiosa no pot ser motiu suficient per matar, per segrestar, per violar, per torturar…

La Nadia parla de genocidi del seu poble i ha localitzat moltes fosses comunes perquè serveixin com a prova d’aquests crims. Denúncia també el segrest de nens per portar-los a camps d’entrenament per ser soldats del grup terrorista però també per fer-los servir com a escuts humans o com a terroristes suïcides. Sense oblidar a totes les dones i nenes (sí, nenes perquè amb 12 anys no és una dona, és una nena) que encara continuen vivint un infern perquè estan segrestades per aquest grup terrorista.
 

 
Tot i que actualment viu a Alemanya, acostuma a viatjar per molts països per parlar de la seva història davant líders polítics i religiosos. Justament aquest treball com activista dels drets humans, va fer que l’any 2016 fos la primera persona nomenada ambaixadora de Bona Voluntat de les Nacions Unides per a la Dignitat dels Supervivents del Tràfic de Persones. També ha estat nominada al Premi Nobel de la Pau i ha rebut nombrosos premis per la seva labor d’ajuda a supervivents d’aquesta barbàrie.

 

El meu relat, explicat de manera sincera i amb naturalitat, és la millor arma que tinc contra el terrorisme, i la penso utilitzar fins que els terroristes siguin portats a judici. Encara hi ha moltes coses a fer.

 
El món amaga històries de persones anònimes fortes, valents, que han sobreviscut a situacions terribles que, per la resta de persones que hi vivim, són impensables i ni ho podem arribar a imaginar. Viure l’horror en primera persona i tenir el valor d’explicar-ho, no tothom pot treure dintre seu la força per ser capaç de fer-ho.

Però sempre hi ha alguna persona que aixeca el cap per donar testimoni dels fets que li han passat. Les coses dolentes que passen al món no s’han d’oblidar perquè llavors faltem a la memòria dels que ja no hi són. S’han de recordar perquè no tornin a passar. Perquè el món no oblidi… ni nosaltres tampoc.

En aquest vídeo podeu veure una notícia sobre el seu cas:
 

 

Més que cap altra cosa, vaig dir, vull ser l’última noia del món amb una història com la meva.