Carrasco, Jesús. Intemperie
Barcelona: Seix Barral, 2013

Intemperie és el debut literari de Jesús Carrasco, un publicista extremeny establert a Sevilla que entra per la porta gran al món de les lletres. L’obra va néixer amb un pa sota el braç. Abans que s’edités, tretze països europeus ja n’havien comprat els drets per traduir-la i publicar-la. És cert que l’editorial va apostar per ella i en va fer una bona campanya de màrqueting. Però la fama que l’ha precedida, i que l’està acompanyant, és justa.

Una història senzilla: la fugida d’un nen d’algun horror en el seu poble natal que no entendrem fins a gairebé al final. Una dura escapada de la casa familiar a través de terres inhòspites en què la supervivència esdevé heroïcitat. Calor extrema, pols, set i gana: rudes companyes de viatge. L’autor no ens proporciona cap nom propi, ni de persona ni topogràfic (sembla Espanya: potser la meseta castellana; Extremadura, tal vegada), tampoc hi trobem a penes referències temporals (un sidecar, algunes llaunes, poca cosa més que ens situaran al segle XX. Anys 30, potser, però no és segur. Tampoc importa).

Durant l’evasió, una trobada decisiva amb un cabrer que encobrirà el noi, l’aixoplugarà i l’ensenyarà a sobreviure per aquests paratges quasi apocalíptics de tan erms (ressons de McCarthy i La carretera). Li ensenyarà l’ofici de cabrer. I bastantes altres coses. Un viatge iniciàtic en tota regla. Delibes plana a l’horitzó, amb Los Santos Inocentes i la seva mestria per narrar la grandesa de la senzillesa.

Alguns altres encontres no tan constructius. Un agutzil, un tolit. Malvat satànic i malvat circumstancial. Personatges que exterioritzen la negror de la seva ànima a través del cos (les poques parts que els resten, en el cas del tolit), dels seus comportaments tan extrems com insuportables. Carrasco n’exagera la deformació (hi veiem les petjades de Valle-Inclán i Quevedo, tot i que les influències que declara tenir l’autor provenen més aviat del tremendisme nord-americà: Carver, R.Ford, Updike, Cheever i McCarthy). Un tractament dels personatges que combina amb l’arquetip: el nen, l’agutzil i el cabrer.  Poca introspecció (només es mostren alguns pensaments del nen) i molta caracterització a través, sobretot, de la descripció de les accions. Dels diàlegs (els imprescindibles, només). I també dels silencis. De les el·lipsis.

La història és lineal: avança sempre cap endavant. En el camí, les respostes. En la repetició d’uns fets originaris que en cap moment s’explicaran. En tindrem la reiteració i d’ella n’extraurem la procedència. El motiu de la fugida.

Un grapat d’animals també hi tenen un paper secundari important. Font d’aliment i beguda, companyia fidel. Bèsties de càrrega com els dos humans. En el cas dels animals, cap possibilitat d’elecció. En el dels humans, algunes, crucials. Aquí està el quid de la qüestió. Carrasco prioritza, per sobre de tot, la manifestació de la dignitat, sense excuses de cap mena. Intempèrie és una oda a la solidaritat, a la lluita pels valors ètics que honoren els humans i que cal reclamar en qualsevol circumstància, per adversa que sigui.

L’autor introdueix el vocabulari de la transhumància i de la vida a l’aire lliure. Sembla evident la voluntat de Carrasco per reproduir un folklore poc conegut, per una renovació lèxica que es faci ressò de la vida d’alguns dels pobles peninsulars més oblidats. Si voleu comprendre tots els mots, us caldrà un diccionari a prop, però no és imprescindible: el context aporta prou informació. Els seus retrats de tot són tan detallats que podem recompondre els buits de significat lèxic amb facilitat. Sobri en els diàlegs. Exuberant en les descripcions, amb un lirisme punyent a estones, bellíssim sempre.

A mi, alguna de les descripcions em va fer cridar. Alguna altra, plorar. Però jo sóc molt impressionable, no feu cas.

Llegiu i decidiu.

Us deixo una entrevista amb l’autor: