Quan Jaime Martín va començar Las guerras silenciosas, segurament no tenia clar que estava obrint un meló. Aquell llibre sobre la mili del seu pare a Ifni i l’Espanya dels darrers anys 50 el va portar a recular una mica més. En aquella reculada va explicar la història de la seva àvia, i la guerra civil i la postguerra a Jamás tendré 20 años. En alguna entrevista ja comentava que el seu editor (Dupuis) li deia que li tocava tancar la trilogia explicant la seva pròpia generació, i també afegia que ell s’hi resistia. Finalment s’hi ha decidit i per això, amb un títol que és una picada d’ull al còmic anterior, ens trobem amb aquest Siempre tendremos 20 años.
Aquí Jaime Martín no necessita que li expliquin la història, perquè l’ha viscuda. El còmic comença amb la mort de Franco el 1975, l’inici de la transició. Una transició analitzada amb temps i a la que cada cop se li veuen més les esquerdes, el relat de la transició exemplar va ser hegemònic una bona pila d’anys, aquí es retraten les altres coses, perquè la transició no va ser una mena de salt col·lectiu a la democràcia i la felicitat. Internacionalment eren anys complexos i la crisi del petroli dels primers 70 encara colpejava durament l’economia.
Són els anys que cinematogràficament ens porten al que es va conèixer com a cine quinqui. Els fills del desarrollismo arribaven a l’edat laboral i es trobaven amb una cosa desconeguda fins aleshores: l’atur i una manca de sortides i oportunitats preocupant i inèdita. Semblava que la cosa milloraria amb la democràcia i la llibertat, i ho va fer, però molt a poc a poc. Es respiraven nous aires, noves modes, i nova música, i tot començava a semblar possible, per una banda. Per l’altra banda encara quedaven rèmores del passat que no marxaven, una policia massa vigilant, una violència més institucionalitzada, la mili… Un còctel que en la joventut es va convertir en ràbia, canalitzada de diferents maneres.
El rock, les grenyes, sortir de festa i les colles (bandes té una connotació que no seria ben bé), un agermanament basat en el veinatge i la música. Van ser els anys que van viure la popularització de les cintes pirates de cassete com a manera barata de consumir música. Cintes casolanes, fetes amb les primeres minicadenes o gravant directament de la ràdio, la música era cara i la joventut no anava sobrada de recursos (aquelles cintes podien tenir dibuixos que eren autèntiques obres d’art). Gran part de l’educació musical d’aquells anys va venir d’aquestes cintes pirates.
El còmic abarca força anys i, com els altres dos, té una forta càrrega autobiogràfica, bé, en realitat l’autor ara ens està explicant la seva pròpia vida. Veurem com a Jaime se li dona bé dibuixar, ja a l’escola rep algun encàrrec i amb el temps descobreix que s’hi vol dedicar i a poc a poc va posant el peu en aquell món.
Possiblement va entrar en el millor moment possible. Als 70-80 i fins als primers 90 les revistes de còmic vivien el seu millor moment, n’hi havia moltes de diferents, però no s’entendria el còmic a casa nostra en aquells moments, i tampoc a la trajectòria de Jaime Martín, sense el Víbora:
Una capçalera mítica, el millor lloc on es podia estar en el millor moment del còmic underground. Va viure els anys bons del còmic i els que van venir després quan el medi pràcticament va implosionar i l’única opció per viure del còmic era creuar els Pirineus. Enviava propostes de còmics per correu electrònic, traduint al francés fent servir els traductors automàtics (els antecedents del google translate) i les editorials li responien que no entenien absolutament res. Va haver d’aprendre francés i així reprendre la seva carrera en un entorn on en pogués viure. Una trajectòria comuna a molts autors de còmics que han hagut de “buscar-se la vida” a mercats més potents com el francés o l’americà, principalment també n’hi ha que han fet fortuna a Alemanya o Itàlia o fins i tot Japó. La història de tot aquest potencial forçat a emigrar donaria per una altra entrada.
En paral·lel al tema de la indústria del còmic també hi ha el desencís, en un marc més general. La indústria del còmic ensenyava les seves vergonyes, i la Unió Europea començava també a ensenyar la seva veritable cara. A la generació de Jaime Martín sempre s’havia venut la idea d’Europa, de la Unió Europea com un territori de llibertat, de democràcia, de drets socials… al final es va convertir en l’Europa de la banca i el deute i els ajustaments i la precarietat laboral… justament tot allò del que es volia fugir amb l’entrada a Europa als anys 80. Tornaven les condicions laborals draconianes i un atur tan desbordat que silenciava qualsevol protesta, era millor això que res. El desencís, la patacada, va ser de les fortes, i la sensació d’engany, d’estafa.
El retrat que ens fa Jaime Martín parteix del seu cas particular per arribar a ser generacional. Sabrem moltes coses d’ell i de la seva vida, sí, però sobretot del seu entorn. El grup d’amics, els anys bojos de l’adolescència, un país on tot estava per fer, o això els deien, i un munt d’il·lusions que es van revelar com el que eren: fum. El llibre té tot un to de final d’adolescència, amb la nostàlgia del que ha estat, i els records dels somnis, i un balanç del que s’ha aconseguit, de en què ha quedat tot plegat, un punt trist però amb esperança. Almenys sabem que Jaime Martín se’n va sortir i ara publica regularment a França i pot viure dels seus còmics, ha esquivat el forat negre en que s’ha convertit el còmic a casa nostra, no és pas poca cosa. Amb aquest còmic Jaime Martín tanca un cicle, una trilogia que perdurarà, de ben segur, ara quedar esperar a veure per on tirarà en les seves properes obres, si el nivell és el d’aquest àlbum seran d’aquells còmics que no s’han de deixar escapar!
Vaig llegir i gaudir amb l’àlbum “Jamás tendré 20 años”. Amb ganes, doncs, de submergir-me en el “Siempre tendremos veinte años”.
La trilogia de Jaime és imprescindible, som molts els que ens identifiquem i sentim vides paraleles. El meu cas yayo afusellat, familia represaliada i sortir d’Andalussia, adolescencia en barris perifèrics i grupet de heavy metal, lo que conta Jaime és basicament també la història de la meua familia i tantes més. És part de la nostra història, qui perd els origens, perd la identitat.
Vagant per el blog he descobert aquest llibre, molt interesant!
Els cómics són una bona manera de introduir-se a la lectura