Jo sóc
Barcelona: Thule, 2020
Yo soy
Barcelona: Lumen, 2019
Recordeu que fa un temps vam publicar la ressenya de Jo vaig amb mi de Raquel Díaz Reguera? Un llibre rodó, segons la meva opinió, que combinava a la perfecció il·lustració, text i missatge.
Recordeu qui protagonitzava aquell llibre? Hi havia dos personatges, una nena molt peculiar, a la que l’autora no dotava de nom i que ens robava el cor des de la primera pàgina, i en Martin que potser no ens va caure tan bé.
Però vam arribar a conèixer realment a en Martin? O ens van enganyar els nostres prejudicis.
En aquell primer llibre meravellós crec que ens vam quedar amb la imatge d’en Martin com un estirat incapaç de fixar-se en la nena del conte; una nena amb una forta personalitat que, tot i d’entrada feia cas a tothom i intentava agradar a en Martin, més tard va decidir que era millor agradar-se a si mateixa que canviar per intentar atreure una altra persona. Al final la nostra heroïna “passava” d’en Martin.
Martin era l’estereotip de nen popular que ben poc podia encaixar amb una nena que se sortia dels cànons de la “normalitat”.
Però com se sentia realment Martin? Ens ho vam arribar a preguntar en algun moment? O tots vam donar per suposat que Martin no se sentiria mai atret per una persona en aparença tan diferent d’ell?
Amb Jo sóc, Raquel Díaz Reguera recupera els personatges de Jo vaig amb mi centrant-se, aquest cop, en Martin. I què voleu que us digui? Ens dona una lliçó respecte a no refiar-se mai de les aparences.
Si en el primer llibre la Raquel treballava la reafirmació del jo i la importància de ser fidel a si mateix sense que ens importés el que pensessin els altres, en aquesta segona part ho torna a fer amb una tècnica inversa.
Al primer llibre la nostra protagonista partia d’una imatge molt particular i on el lector podia percebre que es tractava d’una noieta amb força personalitat. La pressió que li anava afegint la societat per a aconseguir el seu objectiu l’anava convertint en una persona diferent fins que ella s’adonava que no valia la pena continuar amb els esforços que la feien renunciar al que realment era.
En aquest segon llibre el protagonista carrega des d’un principi amb les imposicions de la societat que l’empenyen a aparentar el que realment no és i li treuen la llibertat d’expressar-se en tots els sentits. A mesura que avança la història, s’adona que aquestes imposicions li pesen massa i anul·len la seva personalitat i que el que realment necessita és volar lliure sense preocupar-se del que diguin els altres.
Al final, després d’un parell de lectures, ambdós contes tenen el mateix objectiu que, recolzant-se en la tècnica del conte de fórmula – repetició – acumulació, ens deixa molt clara la idea de la importància de la tolerància vers els altres i la fidelitat cap a un mateix.
