Así nos han dado esta tierra. Y en este comal acalorado quieren que sembremos semillas de algo, para ver si algo retoña y se levanta. Pero nada se levantará de aquí. Ni zopilotes. Uno los ve allá cada y cuando, muy arriba, volando a la carretera; tratando de salir lo más pronto posible de este blanco terrenal endurecido, donde nada se mueve y por donde uno camina como reculando» (Nos han dado la tierra. El llano en llamas, p. 8)

 
La terra erma de Juan Rulfo, o simplement la terra, és la protagonista absoluta de la seva breu i poderosa obra. Els personatges emergeixen de l’obra com baix relleus a la seva faç, secs i consumits.

A El Llano en llamas, publicat el 1953, els personatges van contínuament d’una banda a l’altra, gairebé sempre “como reculando” cap enrere, cap al desposseïment originari, tema central de la seva literatura. A Pedro Páramo, publicat només dos anys després, ja no es mouen pròpiament dit i, de fet, la seva màxima esperança es limita a esperar que «al morir le lleven a una de un lugar a otro» (Pedro Páramo, pàg. 72). Però no és així: Els morts es queden a la mateixa terra erma on van viure, en la qual, de tota manera, no se sap mai qui està viu ni qui està mort, de la mateixa manera que ningú no sap mai si està despert o si està somiant.

Com a agent d’immigració, Rulfo va recórrer extenses zones de Mèxic, i així va entrar en contacte amb la parla popular, els peculiars dialectes, el comportament i el caràcter de diverses regions i grups de població (1), i, per descomptat, amb la misèria i la violència en la qual vivien els mexicans. Però el seu art té ben poc de periodístic, i com assenyala a l’entrevista que li va fer Soler Serrano el 1977, ell, que va estar en contacte amb villistas aparentment “apaciguados” i amb gent sempre oprimida, pels patrons primer i pels rebels després, va haver de refer-los i crear-los tots de nou com a ell li hauria agradat que fossin, ja que ni ells no eren així ni parlaven d’aquella manera.

L’escriptura de Juan Rulfo es caracteritza sens dubte per una immensa capacitat de construir caràcters, creant personatges dins dels quals el lector viu durant la lectura i després d’aquesta. Però més enllà d’això, Rulfo es distingeix per haver sabut elevar la veu dels personatges per sobre de la resta de les seves qualitats i circumstàncies, fins a prescindir de qualsevol descripció més enllà de la qual la pròpia veu diu del seu amo, fet que assoleix el seu esplendor a Pedro Páramo.

Així, si a El llano en llamas els personatges conserven una identitat més o menys delimitada, a Pedro Páramo es fa pràcticament impossible distingir l’autoria de les veus que murmuren constantment. El llibre, de fet, s’havia de titular Los murmullos: un únic gemec coral que emergeix de la terra, encarnat aquí i allà en aquest nom o en aquell altre:
 

Me di cuenta de que su voz estaba hecha de hebras humanas, que su boca tenía dientes y una lengua que se trababa y destrababa al hablar, y que sus ojos eran como todos los ojos de la gente que vive sobre la tierra» (Sobre Doña Eduviges. Pedro Páramo, p. 21)

 
Entre totes aquestes hi ha unes quantes veus tímides que pertanyen als vius, i una immensa majoria d’ecos que provenen dels morts; i és que els morts, per la seva pròpia condició eterna, superaran sempre en nombre i poder els vius, que, precisament perquè són vius, necessàriament han de durar poc.
 

Este pueblo está lleno de ecos. Yo ya no me espanto. Oigo el aullido de los perros y dejo que aúllen. Y en días de aire se ve al viento arrastrando hojas de árboles, cuando aquí, como tú ves, no hay árboles. Los hubo en algún tiempo, porque si no ¿de dónde saldrían esas hojas?» (Damiana Cisneros. Pedro Páramo. p.51)

 
Pedro Páramo és d’una tristesa colpidora, com tantes altres obres breus. Potser perquè es fa impossible recrear-se en la descripció del dolor sense que resulti insuportable. Penso en El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, la semblança de la qual amb Pedro Páramo va més enllà de la brevetat del text. Penso també en Els morts, de James Joyce, en En els espadats de marbre, d’Ernst Jünger i, per descomptat, en La tierra baldía de T.S. Eliot.
 

¿Cuáles son las raíces que arraigan, qué ramas crecen

en estos escombros pétreos? Hijo del hombre,

tú no puedes decirlo, ni adivinarlo, pues tú tan sólo conoces

un montón de imágenes rotas, donde el sol bate.

El árbol muerto no cobija, el grillo no consuela,

y la reseca piedra no mana agua.

(La tierra baldía, I. El entierro de los muertos)

Fotografies de Juan Rulfo

(1) Juan Rulfo. Biografía.