DeConnick, Kelly Sue; De Landro, Valentine
Bitch planet
Bilbao: Astiberri, 2017

 
Vivim en el pitjor dels mons possibles? La recessió econòmica, el canvi climàtic, la incertesa política i l’auge dels partits d’ultradreta, la crisi d’immigrants, la violència contra les dones… Sembla  que, mirem on mirem, el món se’n va a norris. Però la veritat és que, malgrat els problemes, podríem estar pitjor, molt pitjor. I si no us ho creieu, només fa falta que doneu una ullada al còmic que ressenyem avui, Bitch Planet de Kelly Sue DeConnick. Bitch planet té lloc en un futur pròxim on la societat viu organitzada sota unes regles estrictes que condemna a aquells que no les segueixen. Les relacions entre els sexes estan mediatitzades pels mitjans de comunicació de masses i la publicitat, els quals difonen la ideologia del Protectorat  i mantenen un control total sobre les ments i els cossos dels individus. En el cas de les dones, si alguna mostra signes de no conformitat al discurs hegemònic,  és enviada a un planeta presó (el “planeta de les meuques” del títol) on haurà de lluitar per sobreviure en un entorn molt hostil.

 

 
Per la seva visió pessimista sobre el futur, podem emmarcar aquest còmic dintre del gènere literari conegut com a “distòpia”. Els relats distòpics satiritzen la realitat portant a l’extrem  les tendències socials, econòmiques i polítiques de cada època i mostren les conseqüències negatives que aquestes tindran en el futur. En aquest sentit, podem dir que  la distòpia funciona com a conte moral que ens ensenya a distingir entre el bé i el mal i ens anima a responsabilitzar-nos del present  per tal de construir  un futur millor. Algunes distòpies famoses són: 1984 de George Orwell, V de Vendetta d’Alan Moore o El Cuento de la criada de Margaret Atwood.
 

 
Però qui millor que la seva creadora per parlar de Bitch planet? La guionista Kelly Sue DeConnick va visitar Barcelona amb motiu del darrer Saló del Còmic i va tenir l’amabilitat de xerrar amb nosaltres sobre Bitch planet, feminisme, política i moltes altres coses. Us deixem amb l’entrevista que li vam fer:

 

– Qui és el teu superheroi favorit i per què?

La Capitana Marvel perquè va construir la meva carrera. En Hulk també m’agrada perquè és un monstre rabiós i m’hi identifico molt. En Superman és qui m’agradaria ser. Amb en Tony Stark m’agradaria sortir a prendre una copa. En Batman no m’agrada gens, és un multimilionari que sent llàstima de si mateix. És com un adolescent gòtic.
 

– De petita llegies còmics?

Sí, llegia Wonder Woman, Vampirella, Archie, i moltes antologies d’horror d’EC.

 

– Com a escriptora professional de còmics t’has hagut d’enfrontar a actituds sexistes. Segons tu, quina és la millor manera de fer-ho? Amb humor, intel·ligència, audàcia, sentit de solidaritat femenina, amb una barreja de totes?

La mescla de totes elles és fonamental. No hi ha cap indústria on les dones s’escapin d’aquest tipus d’actituds. Les perruqueres, les professores, les cuineres,  fins i tot les dones que cobren salaris més alts, com les gimnastes o les estrelles del porno. Aquesta és la realitat del món en el qual vivim. Penso que si ho hem d’aguantar, hem de fer que valgui la pena. Com artistes que som, la nostra vulnerabilitat forma part de la nostra honestedat a l’hora de crear. Commoure a la gent exigeix que siguis vulnerable, però no pots fer-te enrere.

 

Parlem de Bitch planet. Tot i que es tracta d’una distòpia satírica, el món que descrius sembla molt real, sobretot si pensem en la situació política actual. Tant als Estats Units com a Europa el suport als partits racistes i misògins està creixent. Vas pensar que això podria passar? Vull dir que les opinions acabarien tan polaritzades, i que arribaríem al nivell de caos i absurd actuals de la nit al dia?

No va passar de la nit al dia. S’ha estat gestant a les ombres, que és on creixen els fongs. Quan vaig crear Bitch planet el món era diferent, el president Obama acabava de ser estat elegit. Aleshores em vaig adonar que es va donar una reacció racista molt forta en contra seva, i em vaig plantejar què passaria si en un protectorat una dona accedís a una posició de poder semblant. Jo no m’esperava que passés el que ha passat als Estats Units. En anglès hi ha una dita, “plora pels que fan sàtira”, que significa que la realitat sempre és molt més absurda i fosca que la ficció.
 

 

– M’interessa com il·lustres la ràbia a Bitch Planet. A les dones ens diuen que siguem amables, que somriem, i que mai no ens mostrem agressives. Tanmateix, tu fas servir la ràbia i la violència com a motivacions perquè els teus personatges lluitin i tirin endavant amb les seves vides malgrat les tragèdies a les quals s’enfronten. Quan ets una dona i ho llegeixes, resulta molt alliberador, perquè, tot i que aquestes dones pateixen molt, d’alguna manera són poderoses. Creus que aquesta ràbia pot funcionar com a motor de canvis al món real? I és possible fer-la servir sense “caure en el costat fosc”?

Bé, hi ha dies en què la ràbia és l’única  raó per la qual m’aixeco del llit. En realitat, penso que la majoria tant dels animals com de les persones mostren ràbia perquè se senten amenaçats. Tenen por de la proximitat dels altres, por que els treguin alguna cosa que és important per a ells. Crec que, davant d’això, la resposta més apropiada és la compassió. I no podem permetre mai que aquest sentiment de compassió mori en nosaltres perquè els altres es comportin de manera egoista. L’ànima més fèrtil és aquella que mostra un ventall d’emocions més ampli: és clar que pot sentir ràbia, però no es transforma en odi. Et posaré un exemple: a la meva família tots practiquem taekwondo, però a un dels meus fills no li agrada. Em va fer prometre que no l’obligaria a fer classes, i així vaig fer. Però va patir un episodi d’assetjament a l’escola, i jo, com a mare, crec que li he de donar les eines perquè sigui capaç d’anar pel món amb confiança i li vaig dir que hauria de fer classes de taekwondo. Ell es va enfadar molt i em va dir que havia trencat la promesa que li vaig fer i que per això ja no m’estimava. Jo li vaig contestar que l’amor no funciona així, que ell podia estar empipat amb mi i seguir estimant-me, que una cosa no treia l’altre. L’amor de vegades té aquestes coses, però és bo que sigui així.
 

 

– Parlant de temes més lleugers, ets la guionista de la sèrie Capitana Marvel, que és una superheroïna clàssica. L’any vinent s’estrenarà una pel·lícula sobre el personatge. Estàs involucrada en la producció? Ens pots dir alguna cosa al respecte?

Ho sento, però això no t’ho puc contestar (somriu amb picardia com indicant que sí que està involucrada).
 

 
Bé, esperem impacients aquesta estrena i agraïm a Kelly Sue la seva amabilitat i el seu bon humor.