Així resava l’eslògan publicitari de la pel·lícula que presentava als espectadors un goril·la de quinze metres d’altura. Som a l’abril de l’any 1933, Estats Units es troba enfangada en una crisi econòmica dramàtica i una pel·lícula de 600.000$ de pressupost (sense cap estrella i que ha tingut una première exitosa un mes abans a Nova York) es convertirà en tot un mite del cinema fantàstic.
L’argument de King Kong, dirigida per Merian C. Cooper i Ernest B. Schoedsack, parteix d’un primer guió d’Edgar Wallace (un escriptor britànic especialitzat en històries de misteri que va morir un any abans de l’estrena de la pel·lícula) sobre una idea del mateix Cooper. El guió el van enllestir Ruth Rose, guionista i esposa de Schoedsack, i el guionista de la RKO James Creelman. La història la va novel·lar i publicar uns mesos abans Delos W. Lovelace, qui va incloure les escenes eliminades de l’esborrany original.
I de què va King Kong? La història és força senzilla, el director de cinema Carl Denham (Robert Amstrong) vol viatjar a una illa exòtica que no apareix a les rutes marítimes per rodar una pel·lícula d’aventures. Es necessita la presència d’una actriu i contracta a Ann Darrow (Fay Wray), una jove actriu víctima de la Gran Depressió a qui acaba de conèixer. En aquest principi, s’introdueix la figura quasi megalòmana del director de cinema, fent referència al propi món del cinema dins del cinema; i també es presenta l’actriu, que serà dona-trofeu, ubicada en el mateix context de crisi que el país vivia. No faltarà el galant de torn, naturalment, el primer oficial Jack Driscoll (Bruce Cabot) del vaixell Venture, on s’embarcarà l’expedició.
La civilització s’endinsa en el món desconegut i primigeni de l’Illa Calavera, en vàries escenes plenes d’estereotips colonials, on tot pot passar. I així és, els indígenes rapten la dona blanca de l’expedició per oferir-la al seu déu Kong. Apareix un simi gegant i l’actriu Fay Wray es converteix en la primera reina del crit del cinema (scream queen en anglès), etiqueta per descriure una actriu associada al gènere fantàstic, però també un rol femení d’innombrables pel·lícules de terror del qual podríem dir que part de les línies de diàleg consisteix en crits de diversa modulació i intensitat.
L’equip expedicionari aconseguirà rescatar Darrow, concretament serà el galant de torn, i capturar Kong. El porten a Nova York on l’exhibiran lucrativament com l’octava meravella del món. El dia de la presentació de l’espectacle, Kong escapa i sembra el terror a la ciutat. Aquí l’element extraordinari i salvatge ha estat reduït i portat a la civilització; naturalment, només pot desembocar en el caos.
La primera, ineludible, el mite de La bella i la bèstia (el principi i el final de la pel·lícula en són una referència explícita); un conte folklòric de fades francès que Jean Cocteau va adaptar al cinema meritòriament l’any 1946. (Sí, la companyia cinematogràfica Disney l’ha popularitzat.)
També s’ha mencionat el viatge a Brobdingnag, on tot és gegant, d’Els viatges de Gulliver (1726) de Jonathan Swift quan un gran mico rapta el propi Gulliver i s’enfila a la teulada d’un edifici.
També podem veure antecedents simiescos a Els crims del carrer de la Morgue d’Edgar Allan Poe, en els mons atàvics que apareixen a històries de Henry Rider Haggard o Rudyard Kipling i fins i tot en els ambients selvàtics d’Edgar Rice Burroughs.
Per acabar, El món perdut, d’Arthur Conan Doyle. Novel·la d’aventures sobre una expedició a terres exòtiques on hi descobreix animals prehistòrics. A més, aquest llibre tingué una adaptació l’any 1925 dirigida per Harry O. Hoyt que va tenir a càrrec dels efectes especials en stop motion dels dinosaures a Willis O’Brien, qui treballaria més tard a King Kong.
I què fa que King Kong triomfi? És difícil assenyalar les claus de l’èxit de qualsevol creació artística però sempre és millor fer-ho a posteriori. Kong era una novetat, no adaptava cap història prèvia i per primer cop es presentava en pantalla una estrella cinematogràfica animal. Els efectes especials, bàsicament maquetes, retroprojeccions i stop motion, tenen una qualitat impressionant per a l’època. I el context de crisi econòmica que vivien milers d’espectadors demanava formes d’evasió com les pel·lícules d’aventures. A més, la destrucció final de part de Nova York era una revenja simbòlica contra la que es considerava la ciutat capitalista més important del món. És un gran encert de la pel·lícula acabar al mateix Empire State Building, acabat de construir el 1931 en plena crisi i llavors l’edifici més alt del món (fins el 1971 i considerat una meravella del món modern).
L’èxit de King Kong va portar als productors a embarcar-se en una seqüela, de menor qualitat, aquell mateix any, on va participar part de l’equip original: El hijo de Kong (The Son of Kong; Ernest B. Schoedsack, 1933), amb un goril·la de mida menor i albí! I encara, anys més tard, ressonaria l’èxit en la producció El gran gorila (Mighty Joe Young; Ernest B. Schoedsack, 1949). A més, King Kong compta amb dues noves versions que també reflecteixen els temps de la seva producció i plantegen diferències amb l’original: una dirigida per John Guillermin l’any 1976 i una altra per Peter Jackson el 2005.
A la pel·lícula de 1976, ambientada als mateixos anys 70, és un equip d’explotació d’una companyia petroliera qui arriba a Illa Calavera. Els motius fan que el sentit de la història ja sigui diferent, l’element de la crítica és explícita, amb referències ecologistes pròpies dels temps. A més, el mític clímax a l’Empire State es substitueix per la torre nord del World Trade Center (en aquell moment, l’edifici més alt de Nova York). Quasi es pot dir que hi ha un leitmotiv de crítica a la gestió de les grans corporacions capitalistes, no és casualitat que la primera crisis del petroli comenci l’any 1973, de nou un context de crisi econòmica de caràcter especulatiu. (Existeix una continuació molt menor, King Kong 2 de 1986, on apareix fins i tot Lady Kong…)
La versió de 2005 pretén tornar al context original dels anys 30 i manté moltes escenes de la pel·lícula de 1933, fins i tot afegeix les escenes eliminades. L’espectacle visual s’incrementa amb més escenes d’acció, més metratge, més bèsties i tiranosaures i molts efectes especials generats per ordinador. Com a la versió de 1976, Kong es converteix més en un antiheroi que no pas un monstre. (L’escriptora francesa Virginie Despentes en fa una lectura interessant al seu assaig denúncia de caràcter biogràfic i reivindicatiu Teoria King Kong.) L’hiperrealisme de les imatges generades per ordinador a la part d’Illa Calavera, i especialment Kong, xoquen amb l’excés de confrontacions i de situacions límit. Allò fantàstic que ens mostrava la pel·lícula de 1933 ja no funciona igual en el món del segle XXI; encara que la història s’ha ambientat al context original, ja no podem veure-la amb els mateixos ulls.
King Kong pràcticament inaugura les pel·lícules d’animals gegantins que tindrà una sèrie irregular d’èxits de sèrie B als Estats Units dins les anomenades monster movies dels anys 50, amb títols com El monstruo de tiempos remotos (The Beast From 20,000 Fathoms; Eugène Lourié, 1953) amb efectes especials del mestre de l’stop motion Ray Harryhausen. A més, la influència en el cinema d’aquest personatge s’ésté a imitacions foranes, paròdies involuntàries i aparicions en pel·lícules com la japonesa King Kong contra Godzilla (Kingu Kongu tai Gojira; Ishirô Honda, 1963); de fet les kaiju eiga (pel·lícules de monstres) com Japón bajo el terror del monstruo (Gojira; Ishirô Honda, 1954) en són deutores. Encara es va realitzar una pel·lícula més al país nipó amb Kong, King Kong escapa (Kingu Kongu no gyakushû; Ishirô Honda, 1967) on el rival és… el robot gegant Mecha-Kong! Kong: La Isla Calavera (2017) forma part d’un conjunt de pel·lícules protagonitzades per kaijus que comença amb Godzilla (2014) i que tenen una trobada en el títol que es pot considerar nova versió de King Kong contra Godzilla (1963): Godzilla vs Kong (2021). A més, hi ha autèntics pastitxos d’inspiració òbvia que no entrarem a detallar.
King Kong també s’insereix en tot un seguit de pel·lícules protagonitzades per primats no homínids de les quals possiblement la franquícia de El planeta dels simis sigui la més coneguda, però això ja és una altra història.
La influència en la cultura popular va més enllà de la pel·lícula original, de les seves versions i del cinema mateix. Sobretot a partir del remake de 1976, trobareu referències a jocs, sèries, llibres, còmics… Ha tingut descendència espúria en el mico mutant Titano a Superman, en un simi gegant anomenat Takunga a El Capitán Trueno; penseu més enllà d’això en el logotip del Festival de cinema fantàstic de Sitges (en marxa des de 1968), o en el videojoc Donkey Kong (1981), o…
Però tornant al principi (fa 90 anys)… Podem considerar la història de Kong una expressió contemporània de l’entreteniment més pulp. Sense of wonder, en diuen, la sensació de veure quelcom extraordinari, amb certa ingenuïtat fins i tot. És la irrupció de la crua realitat de la crisi econòmica a un món de fantasia cristal·litzat en la figura de Kong, des del cor de Manhattan fins a la ignota Illa Calavera envoltada de boira. On un mur gegantí separa ja no la civilització, sinó allò real i racional de les forces amorals, primordials i pulsionals de l’inconscient, dels somnis i els malsons, d’una natura ancestral no coneguda pels humans. Quan en un afany d’espectacle, de negoci i de prepotència també, es decideix estreure’n un element i dur-lo a la civilització, el xoc és tot un trauma violent on es demostra que allò fantàstic ja no té cabuda en el cor urbà i tecnificat de Nova York, exemplar capital occidental del nou món.
Van dir que la Bella va matar la Bèstia, fent referència a la fixació de Kong pel personatge d’Ann Darrow, però que no us enganyin, aquesta pulsió (més que amor fou, perquè era una relació impossible) no era més que un tret intrínsec de la naturalesa que s’amagava rere el mur d’Illa Calavera, on no existia tabú social, on tot era primigeni; en cap cas va representar una amenaça per a Kong desitjar dins dels seus límits, tot i els competidors desmesurats. Els avions (la civilització) van matar la bèstia, jo ho vaig veure.
A les biblioteques trobareu els següents documents per llegir-ne més. I molts altres.
7 Comments
Per cert, si algú vol aprofondir amb aquesta icona del cinema, dins de la meva llista per Sant Jordi està “King Kong. El libro del 90 Aniversario” que escriu Jesús Palacios i fa poc ha publicat Notorious ediciones i té molt bona pinta….
Molt interessant, m’ha encantat la reflexió que hi ha darrere
Molt bon article! Desconeixia que s’havien fet tantes adaptacions del personatge, nomes coneixia les principals. La que mes m’ha agradat es la darrera individual que han fet, La Isla Calavera.
Mot interessant. Història viva del cinema!!
El altre dia em comentava una companya de Historia del art que va el treball filmic sobre aquest film. Jo fa molts anys la vaig veure, pero resulta molt original encara avui dia.
Sens dubte, un imprescindible!
Tot i que no és l’original . Ara és als cinemes està Godzila i Kong. Una gran pel·lícula amb nous efectes i un king Kong tan humà que fins té dolor de queixals