Espido Freire. La flor del norte. Barcelona: Planeta, 2011
Recomano aquesta novel·la d’Espido Freire a tots aquells als que els hi agraden les novel·les històriques, o les que estan basades en la vida de personatges reals que, a més, estan envoltats d’un cert encant i misteri i/o simplement, a aquells que els hi agraden les històries de princeses. Però una història de princeses amb un final trist i que ningú s’enfadi per desvelar aquest tema.
I és que aquesta princesa, que va viure al segle XIII, va morir jove (amb 28 anys) i això és història (el que sembla que no està tant clar és la causa de la seva mort) i, a més a més, la novel·la comença, precísament, amb una princesa a la que li queda poc temps de vida i que és conscient d’això.
L’autora ens ofereix un relat emotiu i proper on la princesa ens parla en primera persona i ens fa, en aquest punt de la seva vida, un repàs no lineal de la mateixa i de les persones importants: de la seva joventut, del viatge cap a Castella per casar-se amb l’infant Felip, 4 anys enrere i de la seva nova vida a Sevilla, ciutat on vivia ell (i de la que, per cert, aquest havia estat bisbe) i on morirà sense descendència.
El relat és, doncs, una visió o una versió del que va ser la vida de Kristina Haakonardóttir, també coneguda com a Cristina de Noruega, o com diu el llibre “la flor del Norte, el Regalo Dorado, la Extranjera, y, en los últimos meses, la pobre doña Cristina”. Aquesta princesa noruega va ser infanta de Castella, al contraure matrimoni amb el germà d’Alfons X El Savi. I com acaba una princesa noruega casada amb l’infant Felip? Evidentment per la conveniència tant d’Alfons X com de Haakon IV, pare de Cristina.
Al final de la novel·la trobem un recull dels personatges importants citats al llarg del llibre amb una petita biografia de cadascun, dels quals l’últim és la pròpia Cristina. En aquestes biografies apareix en la de l’infant Felip el fet que mai va complir la promesa que li va fer a la seva esposa: fer una capella en honor de San Olav, patró de Noruega.
Però vet aquí que cap el 1960 s’estudien els sepulcres de la Colegiata de San Cosme i San Damián de Covarrubias, lloc on va ser enterrada Cristina (i on per cert Felip va ser abat també abans de ser el seu espòs), i en aquest que es troben amb les restes d’una dona momificada alta amb el cabell ros gairebé intacta amb roba amb brodats d’or i joies. Tot això no surt al llibre i de fet jo ho vaig veure al programa televisiu Cuarto milenio on per cert van invitar a Espido Freire que va parlar de la princesa i del seu llibre però ho comento perquè trobo que li dóna més encant al personatge.
En fi, retornant el tema de la troballa de les restes de la dona, s’arriba a la conclusió que és ella, i 10 anys més tard, li fan una estàtua en bronze davant de la colegiata, li fan un homenatge al que van assistir personalitats noruegues fins i tot i posteriorment es crea la Fundació Princesa Kristina de Noruega, amb l’objectiu de crear la desitjada capella dedicada a San Olav, en aquesta localitat i que ja és un fet real des de l’any passat. Més de 700 anys després, Cristina rep els honors que no li van fer a la seva mort.
Diuen que va morir per una infecció, d’altres enverinada i, d’altres, de tristor.
És un llibre que, tot i que té més de 350 pàgines, el llegeixes ràpid.
2 Comments
Es un llibre al 100/100 recomendable,perqué és la historia de una princesa que es va casar amb un princep nomes per la conveniència entre el germá del princep i el pare de la princesa i que va viure una vida molt trista i tambè una mort molt trista perqué el seu marit mai li va cumplir el seu ultím desig,peró 700 anys després de la seva mort altres persones al trobar les seves restes ara han aconseguit cumplir el el desig de la princesa,fer una capella en honor al patró de Noruega San Olav.
És un llibre molt interessant. Quan vaig llegir la nota de la seva publicació vaig pensar que podria estar bé i el cert és que m’agradà força; tant que voldria llegir el poc que es sap d’ella.
Recomano la seva lectura.