Auður Ava Ólafsdóttir
La mujer es una isla
Tres Cantos: Alfaguara, 2012

La mujer es una isla és un relat íntim d’una dona de 33 anys que el mateix dia trenca la història amb el seu amant i el seu marit li demana el divorci. Decidida a fer un gir radical a la seva vida, emprèn un viatge seguint la carretera 1, la que dóna la volta a l’illa, i en ple novembre, quan les hores de sol són escasses i les pluges són intenses. En aquest viatge l’acompanya Tumi, el fill de 4 anys de la seva amiga, amb greus dificultats auditives.

Una novel·la original i poc convencional, descriptiva, reflexiva i molt metafòrica, molt lluny del fenomen de la novel·la negra nòrdica que tots coneixem. Una novel·la que necessites un temps de reflexió després d’acabar-la, no hi ha quasi acció, no passa res molt important… però que a mi em va tenir enganxada fins a l’última paraula.

He de confessar que em vaig “enamorar” d’en Haruki Murakami llegint Tokyo Blues al Japó… des de llavors quan viatjo a algun lloc és imprescindible emportar-me algun llibre d’algun autor del país i que la història passi en aquell país, quan estàs allí entens molt millor la història i els seus personatges, la geografia i la societat influeixen molt més en les històries del que un es podria pensar.

Aquest estiu vaig estar a Islàndia, i em vaig emportar llibres d’escriptors islandesos (de noms impronunciables, com la majoria de llocs a Islàndia), concretament: d’Yrsa Sigurdardóttit, Audur Ava Ólafsdóttir i Árni Thórarinsson.

L’escriptora islandesa Audur Ava Ólafsdóttir és més coneguda per una altra obra: Rosa càndida, que us recomano també. Llavors, per què us recomano aquest títol en concret i no el més conegut? Doncs perquè passa a Islàndia, Rosa càndida no. Amb aquesta història vaig mirar amb uns ulls diferents el paisatge que anava descobrint dia a dia, me l’imaginava com podria ser a l’hivern, quan tot està fosc i blanc, quan la pluja és quasi constant. De fet, el títol original de la novel·la és Rigning í nóvember (Pluja al novembre).

La novel·la està escrita en capítols curts, en primera persona, i tot i que la narració és lineal i en present, de tant en tant, sense avís, la ment de la protagonista divaga cap al passat, recordant fets i anècdotes que la van marcar durant la seva infantesa. A la història també es tracten temes com l’amistat, la maternitat i les relacions de parella.

La protagonista és una dona de 33 anys, traductora i correctora, que parla 11 idiomes, el mateix dia que deixa al seu amant i el seu marit li demana el divorci perquè ha deixat embarassada a una altra dona. Una mèdium li fa una profecia: en una distància de 300 quilòmetres coneixerà a tres homes, un d’ells serà l’amor de la seva vida, i al cap de poc temps li toca un bungalow i guanya la loteria. És llavors quan la protagonista decideix fer les vacances “d’estiu” al novembre a través de la costa islandesa fins a arribar al lloc on s’ubicarà el bungalow, i és durant aquest viatge quan comença a trobar-se a si mateixa i a acceptar-se.

He de dir, que per mi, la protagonista té unes reaccions potser poc creïbles, almenys pel nostre caràcter mediterrani,  ja que reacciona davant les adversitats i les sorpreses amb una tranquil·litat increïble, fins i tot en moments poc usuals, un exemple: hi ha un moment que ella atropella un ànec i la seva màxima preocupació és veure com li cuina al seu marit, que ja li ha demanat el divorci i li ha dit que està a punt de ser pare, sense que es notin les roderes del cotxe. Potser és el caràcter islandès …

Els tres personatges importants: la protagonista, el nen i la mare del nen, estan molt ben caracteritzats, però els nombrosos personatges secundaris estan poc descrits. És si més no curiós que només diu el nom de l’amiga i el nen: Auður i Tumi, segurament perquè per la protagonista són les persones més importants, de fet, no se sap ni el nom de la protagonista.

Aquesta novel·la va guanyar el premi de Literatura de la ciutat de Reykjavík l’any 2004.

Acabo el post donant les gràcies a la Mercè (àlies Orfeu) per descobrir-me aquesta fantàstica autora.