Yang, Zhang. La ducha
[S.l.] : Filmax, DL 2002

El bany, o La dutxa se centra en un bany públic de Pequín, amb els seus usos i costums, que acaben per convertir-lo en un centre viu de la comunitat, on es respecten a les persones grans com també especialment a les persones amb discapacitat intel·lectual. Els banys són entesos com un espai de convivència social, un lloc de trobada, descans, xerrada i joc. Un bany públic on s’igualen a les persones en despullar-les d’un dels seus símbols de classe: el vestuari.

La pel·lícula se centra en tres personatges principals als quals envolten diferents clients del bany públic. El conflicte s’estableix entre el propietari del bany, el mestre Liu, i un dels seus fills, Da Ming. El tercer personatge és el segon fill de Liu, un jove amb discapacitat intel·lectual, Er Ming, que treballa a l’establiment.

Da Ming és un executiu “yuppie” que neix amb l’obertura econòmica de la Xina i que fa temps ha marxat de casa en la cerca d’una vida i una feina millor. Un dia rep una postal del seu germà Er Ming que li fa pensar que el seu pare està malalt i per això torna a veure’l.

Da Ming torna a la seva ciutat natal, en un principi de forma temporal, com un estrany, i es dedica a observar tot el que passa al bany públic. La vida en el bany ha canviat poc. Els clients van al bany més a socialitzar-se entre ells que no pròpiament a banyar-se (ritus íntims per a la major part dels occidentals que, igual que Da, usen la dutxa). Aquesta socialització va des d’un massatge fins a confessions amistoses particulars. Un esperit de comunitat que tendeix a desaparèixer i que el director exalta al llarg de la cinta.

Da Ming descobreix que el seu pare, ja d’avançada edat, és una figura respectada i estimada per la comunitat que assisteix al bany públic. No només s’encarrega de gestionar el local sinó que en realitat fa de conseller, mediador i protector dels seus clients. Té una funció social crucial que li reconeix la comunitat: és un savi a qui tots van a confiar-hi informalment. Tot es deu al fet que Liu concedeix un valor especial al fet del bany. El mestre prové d’un lloc a les muntanyes on l’aigua és valuosa per la seva escassetat i aquesta arriba a convertir-se en símbol cultural.

Aquesta presència de l’aigua al llarg de tota la pel·lícula com a motiu de joc, trobada, neteja i renovació, es reforça en diferents seqüències commovedores i poètiques, que tenen a Liu com a promotor, i que Yang narra amb delicadesa. Escenes com el retrobament d’un matrimoni fins llavors separat emocionalment, la narració per part de Liu de com a poc a poc una família emmagatzema aigua per al bany ritual d’una bella jove, que s’efectua la nit prèvia al seu casament, jove que resulta ser la mare d’Er Ming. Com també un client que té pànic escènic i només pot cantar òpera sota la dutxa del bany. Aquesta darrera situació és treballada amb cura per part del director per fer captar a l’espectador la humanitat del segon fill, Er Ming. La seva discapacitat intel·lectual no li impedeix exercir ser sensible ni mostrar l’amor pel seu pare, el seu germà i els clients.

Ja a la meitat de la pel·lícula, Dan ha recuperat una part d’ell mateix i està reincorporat a la comunitat. És el moment en què Yangplanteja el punt de l’ofici que passa de pares a fills. No és una transmissió automàtica. El director subratlla que si un ofici passa de pare a fill es deu a l’amor per aquest treball i a la comprensió total del que significa per a la comunitat i per a qui l’exerceix.

Per arribar a aquest delicat retrat de la comunitat i dels seus personatges principals, Yang recorre a una posada en escena envejable: la seva càmera, la seva edició i les actuacions estan en funció de la història que vol explicar, sense excessos que distreguin a l’espectador de l’anècdota.

Yang dissenya el seu guió de tal manera que porta de la mà l’espectador. Ho aconsegueix amb el personatge de Da perquè aquest s’endinsa en l’ambient del bany públic. Da reconeix el seu ambient familiar, l’espectador “coneix” els detalls, els matisos, les relacions d’aquest microcosmos social. Yang mostra la riquesa d’aquestes relacions humanes.

Així, l’espectador entén perquè al mestre Liu li agrada la seva feina, també percep perquè Da posposa el seu retorn i es queda al bany; finalment sent perquè per Er Ming el bany públic és el seu món, on és acceptat i ningú el tracta com un ésser “retardat”.

No hi ha grans conflictes o desastres, però l’espectador surt del cinema amb un bon gust de boca: és com si hagués estat amb els amics, als que coneix des de fa anys.

En forma de comèdia dramàtica Yang vol tractar els valors familiars, d’amistat i la protecció de la gent gran o dependent. Així amb una història senzilla fa reflexionar a l’espectador i deixa constància de la transformació de la Xina rural en el seu procés de modernització, el xoc de les tradicions mil·lenàries amb els nous aires de modernitat.

Yang aposta per la tradició, en tant sigui vigent i formi part viva de la comunitat. Sap que la modernitat, en certs aspectes, és imparable i els canvis sobrevenen. Però la imatge final de Dan Ming submergit en l’aigua de la piscina es pot interpretar com el fet que, si l’home fa seus els valors de la comunitat, podrà reviure en un altre lloc, en un altre temps.

Aquesta és la segona pel·lícula del director xinès Yang amb la que va guanyar la Concha de plata al millor director del Festival de cinema de San Sebastián al 1999, on va repetir premi el 2005 amb la pel·lícula Sunflower.
La Ducha també va rebre el premi del públic de Rotterdam i el premi de la crítica internacional de Toronto.
Aquest director és una mostra de la generació de cineastes xinesos que va plantejar una renovació al cinema oficial que s’havia fet fins al moment a la Xina. Un altre exemple és l’àmpliament conegut i premiat Zhang Yimou.

Tràiler de la pel·lícula: