Faithfull, Marianne. Easy Come Easy Go. France: Naïve, p. 2008
Porto mesos descobrint i rescatant discos signats per dones. La “culpa” la té un original i molt recomanable llibre publicat l’any passat, Mujer y música, on el periodista musical Toni Castarnado ens apropa de manera amena i instructiva a 144 intèrprets femenines de música popular (jazz, rock, soul, blues, cantautores…) i a un disc representatiu de cadascuna d’elles.
El recent Easy Come Easy Go (2008) és el disc escollit pel capítol dedicat a la veterana Marianne Faithfull, elecció que pot sobtar algú, que potser optaria pel trencador Broken English (1979), impregnat d’esperit punk, o pel jazzístic i colpidor Strange Weather (1987), però la veritat és que la cantant londinenca està vivint una època d’esplendorosa maduresa que cal reivindicar, i més ara que s’ha confirmat la seva presència en el proper Primavera Sound.
Retrocedim, però, al 1964: Andrew Loog Oldham, l’extravagant mànager de The Rolling Stones (una banda que aleshores només tocava versions), tanca en una cuina Mick Jagger i Keith Richards i els diu que no poden sortir fins que no hagin compost una cançó. Així neix “As Tears Go By”, però com que la troben massa tova per a ells (tot i que posteriorment sí que la interpretaran), Oldham proposa que la gravi una criatura de disset anys d’aspecte innocent i enlluernadora bellesa que acaba de contractar, Marianne Faithfull. Amb la veu d’aquesta, esdevé un èxit planetari i una de les cançons emblemàtiques d’aquella dècada.
Convertida en icona del Swinging London, Marianne encadena uns quants triomfs amb més perles de pop tenyit de folk i quedarà vinculada per sempre a The Rolling Stones: serà la xicota de Mick Jagger, escriurà la cançó “Sister Morphine”, que interpretaran ells, i inspirarà al cantant la lletra de “Sympathy for the Devil” al fer-li llegir El mestre i Margarida, de Mikhail Bulgakov.
A finals dels seixanta començarà una llarga temporada a l’infern per a ella: addicció a l’heroïna, pèrdua de la custòdia del seu fill, intents de suïcidi, morts violentes d’éssers propers, una època vivint al carrer, fracassats intents de rehabilitació… Anirà reapareixent i gravant discos de forma intermitent però la seva recuperació no arribarà fins als noranta, quan ho explicarà tot a les seves fascinants memòries, on mostrarà, a més, una àmplia cultura, sentit de l’humor i fina intel·ligència.
La seva veu actual, rasposa com un paper de vidre, reflecteix una vida al costat de l’abisme i, a la vegada, transmet la serenitat i la saviesa d’una veritable supervivent. Tres discos magnífics corroboren la teoria que és ara, ja venerable àvia, quan està vivint la millor etapa de la seva trajectòria musical. El primer és Before the Poison (2005), amb temes escrits especialment per a ella per dos dels seus admiradors, PJ Harvey i Nick Cave; l’últim, Horses and High Heels (2011), on ha viatjat a Nova Orléans i ha tornat a compondre cançons d’alçada. Enmig, Easy Come Easy Go, el disc que Marianne Faithfull sempre havia desitjat fer.
I que seria realitat al 2008, després de superar un càncer i de triomfar com actriu de cinema en protagonitzar Irina Palm i en papers secundaris com el de mare de Marie Antoniette a la pel·lícula de Sofia Coppola, especialment adient degut a la seva ascendència aristocràtica: el besoncle de Marianne Faithfull era el baró Leopold von Sacher-Masoch, l’autor de la novel·la Venus in Furs, origen del terme “masoquista”. (Cal assenyalar que als seixanta ja havia conegut un gran èxit com actriu teatral interpretant Txèkhov i Shakespeare, i havia aparegut en alguns films de Jean-Luc Godard).
Pel disc, va triar un grapat de cançons que li poguessin resultar autobiogràfiques, encara que fossin d’autors, èpoques i estils diversos (des de Billie Holiday a The Decemberists, de Dolly Parton a Espers, de Smokey Robinson a Randy Newman…), se les va gravar en un cedé, les va estar escoltant durant mesos i les va interioritzar fins al punt de fer-se-les seves.
Amb la direcció del mag del so Hal Willner i un elenc de músics extraordinaris, com Marc Ribot i Greg Cohen (habituals de Tom Waits) o Jim White (Dirty Three), el disc es va gravar en poques sessions i pràcticament en directe, amb col·laboracions puntuals de gent com Rufus Wainwright, Chan Marshall (Cat Power), Antony o el seu vell amic Keith Richards. Els següents vídeos pertanyen a les sessions de gravació i podem comprovar que ben emparada es troba Marianne:
Easy Come Easy Go, que també disposa d’una versió més llarga, porta el subtítol “Songs for Music Lovers”. Cançons per a amants de la música. D’això es tracta, oi?
15 Comments
Jo de gran vull ser com Marianne Faithful 🙂
A mi em va fascinar el seu paper a Irina Palm.
Alea Jacta est!: Ja s’han donat a conèixer els horaris i escenaris de les actuacions del Primavera Sound. Pel que fa a la Marianne Faithfull, hi ha bones i males notícies: La bona és que actuarà a l’auditori del Fòrum, un marc de luxe que tots els anys ens ha proporcionat algun concert memorable (Vic Chesnutt, Nick Lowe, Van Dyke Parks, Sufjan Stevens…). La mala notícia és que si optem per anar a veure-la ens perdrem el concert de Rufus Wainwright que ha estat programat a la mateixa hora en un altre escenari (també el de Girls, autors d’un dels millors discos de l’any passat). Argh!
Argh! Quin dilema 😉
Increïble el vídeo de quan era joveneta…gràcies Arnold per donar-me a conèixer la vida d’aquesta artista, m’han agafat moltes ganes de llegir-me l’autobiografia, aquesta dona és una lluitadora!
Doncs sí, Mirs, val la pena llegir-se-la: trobaràs retrats atípics de gent com Jagger o Dylan i de tot l’ambient que l’envoltava, històries divertides juntament a d’altres ben tràgiques i frases contundents com quan diu: “Fueron los yonquis y los borrachos quienes me devolvieron la fe en la raza humana”. Fa pocs anys va publicar un segon volum, “Memories, Dreams and Reflections”, però de moment no té traducció al castellà o català.
Caram amb l’entrada, he estat entretingut tot un cap de setmana!
Comparteixo amb Mirs l’admiració pel vídeo de “As tears go by”. Té la gràcia de concentrar en poc temps un munt de mitologia seixantera (des de Nico a Jean Seberg).
L’inventari de desgràcies és esborronador, si bé el fet embolicar-se amb Mick Jagger quan era menor d’edat (ella, no pas Mick) no va ser probablement la millor manera de garantir-se un futur plàcid.
De la trilogia que comentes només conec “Before the posion”, un disc magnífic (ignorava que les cançons eren de Harvey i Cave), però ja faig tard per encarregar a Amazon “Easy come easy go” (amb DVD inclós) i “Horses and high heels”.
Per cert, en quines pel·lícules de Godard ha participat?
Celebro que et resultés entretinguda l’entrada, amic Baldrick. I que el videoclip t’evoqués tantes coses… Respecte a la teva cinèfila pregunta, les seves aparicions a pel•lícules del mestre Godard són més aviat anecdòtiques: apareix a “Sympathy for the devil” (aka “One Plus One”), per raons òbvies, i a “Made in U.S.A.”. Mira-la xiuxiuejant “As Tears Go By” davant d’Anna Karina i Jean-Pierre Léaud aquí: http://www.youtube.com/watch?v=mXD8l8JFk6E
Gràcies pel regal: Marianne i Anna Karina (una altra deesa que, si no m’equivoco, també ha enregistrat algun disc) a la mateixa seqüència!
Hauré de tornar a veure Made in USA, potser de les menys memorables de Godard però sempre és agraït revisitar els mestres.
Doncs aquí tens un altre regal (aquest, enverinat): un dia de 1973 David Bowie truca a la Faithfull i li diu “Escolta, et vens a la tele a cantar amb mi el “I Got You Babe” de Sonny & Cher, tu disfressada de monja i jo de vés a saber què?” I ella va i hi accepta:
http://www.youtube.com/watch?v=0C5AE_7WNe4
Bé, finalment vam poder veure Marianne Faithfull al Primavera Sound i no va decebre. Acompanyada per uns músics impecables, va interpretar cançons dels seus tres últims elapés (d'”Easy Come Easy Go”, la meva preferida, “The Crane Wife 3”), versions de Dylan i Cohen, i clàssics del seu repertori com “As Tears Go By”, “The Ballad of Lucy Jordan” i “Broken English”.
Podeu tastar una mostra aquí, tot i que evidentment el so del vídeo no es pot comparar al so real de l’auditori:
(Ep, maliciosos, allò que vegeu que beu és te, com ella mateixa va aclarar amb humor)
Magnífic el concert al Primavera Sound, em va donar la sensació que ha agafat el testimoni de Johnny Cash, amb aquesta veu tan profunda que té, millorant cançons d’artistes coetanis seus, com Dylan i Cohen, i també d’actuals, com The Gutter Twins i The Decemberists .
Umm… no se m’havia acudit comparar-la amb l’home de negre, però ara que ho dius…
De fet, tant Marianne Faithfull com Johnny Cash van gravar una de les meves cançons preferides, el clàssic “Long Black Veil” (que potser coneixeu per les versions de The Band o Nick Cave):
Quina gran recomanació aquest bloc. Grans i documentats escrits. Felicitats!
Gràcies pel piropo en nom de l’equip de bibarnablocaires, Miquel. Serà un honor tenir-te entre els nostres seguidors a partir d’ara.