Potter, Sally. Orlando.
Barcelona : DeAPlaneta, DL 2007
Aquest Orlando és una versió lliure del de la Virgina Woolf. Estrenada al 1993 no va tenir molt d’èxit en un primer moment, però ha esdevingut una pel·lícula de culte amb el temps, una petita obra mestra del cinema.
Orlando (Tilda Swinton) és la protagonista absoluta d’aquest viatge en el temps de quatre segles de durada. L’Orlando és un ésser excepcional a qui no li afecta el temps ni la seva pròpia natura. Als seus inicis el coneixem com un home, un jove que sedueix a la reina, el favorit de la reina Elisabeth I que accepta l’ordre directa de la seva sobirana: ” no envelleixis”. Orlando complirà la seva promesa, encara que canvii de país, de sexe i evolucioni en el temps, i des d’aquest precís moment no envellirà més. Jove i atractiu per sempre. “La mateixa persona, però amb sexe diferent” paraules lapidaries de la protagonista.
La directora, la Sally Potter destaca la idea de la Virginia Woolf sobre la dificultat de la vida en si mateixa per tothom: tant pels homes com per les dones. La pel·lícula reflexa la idea d’una dona que ho perd tot pel fet de ser dona en una època en que tots els drets corresponien als homes.
La pel·lícula s’inicia al final del regnat de la reina Elisabet I d’Anglaterra. El protagonista, l’Orlando es escollit com a favorit de la reina. A la seva mort rep una gran propietat, títols i molts diners, però li dona a canvi d’una promesa: “que no envellirà més i sempre serà jove”. Orlando compleix aquesta promesa i viu molts anys en el castell. Amb els anys es dedicarà en un primer moment a la poesia, però no té la qualitat suficient i només obté crítiques i humiliacions per part del poeta que havia contractat. Posteriorment decideix un canvi de rumb i marxa a Constantinoble com a ambaixador britànic a Turquia. A punt de morir, es converteix espontàniament en una dona. Ràpidament decideix el seu retorn a Anglaterra i la situació a casa seva no és millor: el seu canvi de genere li comporta la pèrdua de les seves propietats i diners. La seva existència li porta a fugir de la guerra, a no tenir molt bona sort en temes d’amor, a escriure un llibre i finalment a tenir un fill. Al final l’Orlando reflexiona sota un gran arbre i arriba a la conclusió que tot ha estat millor del que pensava i que finalment ha trobat la tranquil·litat. I tot això ambientat amb la música del Jimmy Sommerville (icona gai del vuitanta).
Podem parlar d’un paral·lelisme entre la societat actual i la pel·lícula. Després del canvi de sexe, la protagonista perd les seves possessions, els seus diners i els seus antics privilegis. Actualment, hi ha molts països que maltracten a les dones. A nivell, social, jurídic, polític, econòmic, moral, personal, privat… En tots els àmbits privats i públics de la seva vida. Són considerades ciutadanes de segona, sense cap mena de drets. Aquest és un punt que la directora ha tractat de destacar i reflectir a la pel·lícula.
Quan parla de la pel·lícula, la Sally Potter confessa que ho va passar molt malament per aconseguir fer la pel·lícula i, que van ser 4 anys de lluites continuades per aconseguir els diners per aquest projecte, que finalment va rodar en 7 setmanes amb un control artístic total del film, en resum que va fer tot allò que va voler i per aquest motiu es sent molt orgullosa i es pot parlar d’una pel·lícula molt personal.
D’altres actors que apareixen a la pel·lícula, serie el Billy Zane (el seu amant), el John Wood ( diplomàtic a Constantinoble). I per finalitzar podeu escoltar aquesta entrevista realitzada conjuntament a la Directora la Sally Potter i la protagonista d’Orlando la Tilda Swinton:
16 Comments
Vaja! havia sentit a parlar d’aquesta pel·lícula però no m’hi havia fixat gaire, la veritat és que sembla molt interessant, me l’apunto. Gràcies per la recomanació!
Realment la recomano de tot cor. Per la seva qualitat com a pel·lícula i per tractar-se d’una obra adaptada de la Virginia WOOLF. I per emmarcar tot això la música del Jimmy Sommerville que li aporta una profunditat innegable. Ja em diràs que et sembla quan puguis veure la “peli”!
Estupenda reseña de esta gran película llena de detalles y matices. Tilda Swinton increible. Recomiendo la lectura de la obra original en la que se basa escrita por Virginia Woolf.
Un saludo a tod@s!
Després de veure aquesta pel·lícula vaig quedar captivat pel treball de la Tilda. El seu aspecte androgin és totalment imprescindible per fer-hi el paper de l’Orlando creïble. Quan encara és un home té una mentalitat d’home i quan es converteix en dona canvia la seva manera de comportar-se i s’adapta als convencionalismes de l’època. S’esforça per ser-hi com a qualsevol dona, encara que en el fons pensi d’una mateixa forma (està per sobre del genere): “la mateixa persona però amb sexe diferent”
Pel·lícula impressionant, molt molt recomanable. Tot i així, el llibre de Woolf em va agradar força més, per la delicadesa i la suggerència del seu llenguatge. No hi ha hagut gaires escriptores que hagin aconseguit la precisió de Virginia Woolf
Tens tota la raó Germán. El llenguatge de la Virginia Woolf és difícil de superar i té un nivell força alt, encara que el nivell de la pel·lícula també és molt alt. El cas és que partint d’una obra d’una escriptora magistral tenim una pel·lícula que per mi ha esdevingut una obra de culte. Tenim la sort de poder gaudir de dues obres mestres i això actualment no és gens freqüent!
Doncs jo he de confessar que el llibre no em va engrescar gens i el vaig abandonar a mig llegir. En canvi, la pel·lícula em va interessar molt. No sé què té la Virginia Woolf, que se’m fa molt feixuga de llegir. N’he llegit tres més d’ella i no hi acabo d’entrar. Però aprofito per recomanar moltíssim una novel·la d’Alicia Giménez-Bartlett, UNA HABITACIÓN AJENA, que recrea l’experiència d’una minyona de la Woolf; una novel·la que em va interessar molt.
Encara que la seva obra va suposar una renovació per la novel·la, que s’apartava del realisme i el convencionalisme de la historia i, la descripció tradicional dels personatges, aquesta captava la consciència dels personatges. No es pot amagar que era una escriptora de principis del segle XX, potser això influeix per que no desperti l’interès “massiu” dels lectors del segle XXI.
Per altra banda, els lectors de novel·la i els espectador de cinema actuals estem més acostumats al llenguatge audiovisual. I tenim que reconèixer que la pel·lícula és d’una gran qualitat. Un recorregut exquisit pels ambients i diferents èpoques històriques.
I moltes gràcies per fer la teva recomanació de “Una habitación ajena” de la Alícia Giménez-Barlett inspirat en “La habitació pròpia” de la Virgina Woolf. Em sembla molt interessant, li farè una ullada. I aquest és l’enllaç per poder agafar el llibre a les biblioteques:
http://aladi.diba.cat/search*cat/?searchtype=t&searcharg=habitacion+ajena&searchscope=10&submit=Cercar
Salutacions!
Reconozco que no he leído el libro, pero tuve la ocasión de ver la película cuando se estrenó y me impactó profundamente…tanto que, con el tiempo, la conseguí primero en VHS y luego en DVD.
Es una de esas películas que te llevan delicadamente a través del tiempo, como en un sueño y que te hacen pasar 4 siglos como si nada…
Con una buenísima ambientación y una fotografía delicadísima, está repleta de imágenes impactantes por su belleza y perfectamente acompañadas por una banda sonora que personalmente me encanta.
El cambio de registro de Tilda Swinton al pasar de un sexo a otro también es otro de los alicientes que tiene esta película, sobre todo en algunos momentos en los que, abandonando la acción que transcurre a su alrededor, dirige miradas cómplices al espectador… sabiendo que es observada y haciendo partícipe a quien la mira de la realidad que la rodea en la película.
Es una buena recomendación para celebrar el próximo 8 de Marzo….seas lo que seas….la misma persona pero diferente sexo….
Veo que te ha gustado mucho la película como a mi. Y lo explicas de una forma muy clara y directa. Es un estallido continuado de imagenes, belleza y delicadeza. Y lo más impactante para mi son las miradas cómplices que la Tilda Swinton envia al espectador de forma directa y cuando menos te lo esperas. Te engancha y ya te incorporas a la historia y no puedes escapar de ella. Y la puñalada final es la música que nos clava a nuestra butaca sin posibilidad de escapatoria…
Hola,
Sembla interessant pel tema del que parla i, segons crítiques que he anant llegint sobre la pel·lícula, tambè perquè ofereix una mirada diferent sobre el tema del que tracta: el gènere.
Tindré en compte la teva recomanació!
Fins aviat.
En tota aquesta història va cridar immediatament la meva atenció la qüestió del genere. La reflexió de l’Orlando després de 400 anys de vida és que només és una persona, això és el més important i, que transcendeix al genere masculí i femení, que per altre banda és secundari. I per mi també és el més important…
Uns molt bona recomanació coincidint amb el Dia Internacional de la Dona, però no oblidem que la lectura que podem treure el visionat d’aquesta pel·lícula es que, encara que homes i dones som lo mateix, les desigualtats encara avui estan a l’ordre del dia.
Les dones no miren els estels, miren abaix, cap a terra, allà on puguin plantar arrels profundes i construir un futur pels que vinguin darrere.
Unes sàvies paraules que ens fan reflexionar seriosament sobre les desigualtats a les societats actuals amb el col·lectiu majoritari de la nostra societat: la dona.
Suposo que amb educació i formació des de l’escola tindrem que educar en igualtat als futurs homes i dones i, esborrar les diferències que tenim encara avui dia.
A qui li agradi l’escriptura de la Virginia Woolf, li encantarà el llibre, el tema del que tracta és interessantissim, amb molts matissos i detalls i, tot i que la pel·lícula és força recomanable, li falta la precisió i els detalls del llibre original.
Es tracta de dos llenguatges diferents. La escriptura ens dona peu a fer descripcions amb molt de detall i realment tenim moltes pàgines per comentar i reflexionar sobre una situació, un personatge… En el cas de la imatge, del cinema tot és més ràpid.La imatge ens ofereix la possibilitat de contemplat l’univers que l’escriptor ha treballat durant moltes pàgines seguides en un moment. Té la força que ens proporciona la imatge.Però la paraula desenvolupa amb freqüència amb més profunditat qualsevol idea, proposta, personatge…