Wenders, Wim. El cielo sobre Berlín. Barcelona: Filmax, DL 2003.

El cel sobre Berlín (Der himmel über Berlin, 1987) és una pel.lícula que parla d’escissions i de dualitats, de desig i de por, d’espiritualitat i de materialitat, d’imatge i de paraula, de l’ahir i del demà, i sobretot, del moment present, de les coses que poden semblar més insignificants.

És precisament a través de la revaloració d’aquest moment com es pot recuperar la mirada original: la mirada d’Ulisses. Aquesta mirada es relaciona amb la mirada de l’infant, per al qual tot és nou i excitant. Així doncs, “L’univers mític de la infància es reivindicarà com el contrapunt necessari a la dispersió i l’absurditat del món”. Wenders s’inspira en les Elegies de Duino de Rainer Maria Rilke, i és concretament en la quarta elegia en què s’oposa l’edat adulta, edat de la pèrdua de la unitat harmònica, a la infància, edat en què es manté una puresa aliena a la caducitat i a la mort.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=0htOcy1QUkk[/youtube]

Per aconseguir aquesta mirada original, plena de curiositat, Wenders se serveix de la figura de dos àngels, els quals, al més pur estil flâneur, es dediquen a errar per la ciutat, entre la multitud, tot recopilant moments que ells no podran viure mai com a homes, perquè estan condemnats a la immortalitat. Tant Cassiel com Damiel ens permeten accedir a un flux caòtic de monòlegs interiors, mons subjectius, tan confusos com els nostres. Fins i tot s’introdueixen en la ment de Nick Cave durant una de les seves actuacions en el món underground de Berlín.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=MjYf9IiB8QE[/youtube]

També és interessant el fet que Wenders fa que els àngels habitin a una biblioteca, en concret, a la Staatsbibliothek de Berlín. Segons el mateix director, les biblioteques són els nous temples del segle XX i XXI. El silenci, la superació, la concentració i l’esforç es reuneixen en un sol espai on els àngels poden gaudir de les grans qualitats de l’ésser humà.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=VI0gZXubyyY[/youtube]

La curiositat infantil de Damiel és el que el portarà a desitjar “sentir” amb els sentits i no tan sols limitar-se a sentir espiritualment, com ha fet fins ara. És important destacar que, gràcies a aquesta gran pel.lícula Wim Wenders va guanyar el premi a la millor direcció al Festival de Cannes de l’any 1987. Per acabar, m’agradaria formular una pregunta adreçada als qui han vist la pel.lícula i, als qui no l’han vista, espero que els desperti una curiositat, pròpia d’un infant: es necessita una armadura per viure o és precisament el fet de treure’ns-la el que fa que visquem?