És impossible destriar el que un escriu d’allò que un viu. Les paraules es barregen amb els dies, i la línia difusa que separa el record del conte es confon.
Amb aquesta sentència comença La vigília, la novel·la de Marc Artigau i Queralt (Barcelona 1984), guanyadora del premi Josep Pla del 2019. La veu que ens parla és la d’en Rai (Raimon), un noi que es dedica a escriure, o això intenta. I que malgrat que té una idea per a la seva millor novel·la es conforma escrivint contes curts per a la ràdio. I aquí hi ha alguna cosa que ens sona. I és que Marc Artigau, com el protagonista, també escriu microrelats, que narra a El Món a Rac 1. Aquests contes tindran un paper molt important dins la novel·la i, cada un en el seu lloc adient, ens faran preguntar-nos què amaguen i què hi ha de real o de fictici.
ARTIGAU i QUERALT, Marc
La vigília
Barcelona: Columna, 2019
En Rai ens vol parlar dels seus records (fins i tot abans de néixer ell) i del seu present. Dels seus pares. Del seu germà Blai, de qui té cura ja que va quedar trastocat després d’un accident quan era petit. Del seu amor frustrat. De la seva feina. I ho intenta. Però quan un es lleva al matí mai no sap què li depararà el dia i, enmig del seu relat, en Rai es troba amb quelcom inesperat.
Tot comença el dia en què rep una curiosa petició. La Cèlia, una dona ja gran i oient dels seus contes a la ràdio, li demana que escrigui la seva biografia.
Mai no hauria imaginat que els teus contes explicarien tan bé la meva vida. Cèlia.
Intuïm que aquí hi ha gat amagat. Que les coses no són tan senzilles com semblen i que, sovint, darrere les propostes més innocents hi ha les situacions més recargolades. Petits insectes que entren per la finestra oberta de casa teva i s’acaben convertint en elefants en estampida destruint les parets mestres. I és que aquesta és una novel·la que parla precisament d’això. De com les nostres creences més internes, les nostres veritats més absolutes, podrien, i dic podrien, no ser més que una façana.
A la literatura hi ha normes, hi ha bellesa. Txèkhov ja ens va avisar que si apareix una arma al primer acte, l’arma s’ha de disparar abans que baixi el teló. (…) La vida, en canvi, és un caos per desxifrar, un atzar rere l’altre que no guarda cap mena de lògica, i els qui creuen que entenen aquest caos, els qui asseguren que han resolt els misteris, només em generen desconfiança (…).
En aquesta novel·la es parla de tragèdia, amor, fraternitat, odi, tendresa, càstig, perdó… però, sobretot, dels records. Aldous Huxley deia (tot i que cada cop és més complicat saber qui va dir què) que el record de tot home és la seva literatura privada. I seguint aquesta premissa, a La vigília els records es teixeixen i es desfan, es reescriuen, es barregen els uns amb els altres i, de vegades, se’ls troba un sentit amagat. Marc Artigau ens fa reflexionar sobre el seu poder i sobre com ens poden arribar a condicionar.
No vull que siguis el més fidel possible al que et descriuré. Vull que ho facis teu. Que em senti orgullosa de la meva vida. I de la que no he tingut.
I darrere de tota la trama, però, sempre resten els personatges. I per a mi en Rai i en Blai, o en Blai i en Rai (l’ordre dels factors no altera el producte), són un regal per al lector. No us vull explicar gaires coses d’ells, ja que us revelaria part del valor de la novel·la. Només us puc dir que s’han fet estimar. Sense metàfores fàcils de superació ni dramatisme de telenovel·la són simplement dos herois contemporanis que, com tots nosaltres, avancen dia a dia amb les seves dèries i alegries.
Vam sortir passejant un al costat de l’altre. El vespre començava a devorar la tarda. Aquell sempre era el millor moment per xerrar. Xino-xano. Perquè no ens miràvem als ulls, perquè en aquella posició tots dos estàvem disposats a parlar i, sobretot, a escoltar-nos, i perquè caminant tot semblava més diàfan.
A La vigília es juga amb les paraules i els noms, i s’inventa una trama farcida de contes que s’entrecreuen amb els personatges i la història que s’explica. El fil enganxa el lector per continuar amb la següent pàgina, t’atrapa. Fins i tot, un cop revelat el que esperes des del principi, la història et convida a continuar llegint perquè cal arribar fins al final, fins al darrer punt.
“Jo hauria volgut viure dins de moltes històries que vaig escriure per a la ràdio, fins i tot d’adolescent hauria viscut en el vers d’algun poema: aquella passió desaforada en una habitació petita però lluminosa a l’estiu, compartir una ampolla de vi i el dubte de si viure val la pena –ara que la inèrcia ha vençut el dubte– tastar boques i cossos que se’m van escapar, conèixer gent i passar per dins seu (o que ells passessin per dins meu) sense fer-nos mal.”
I, no us ho he dit abans, però aquesta història comença i acaba al mateix bosc. Bona lectura!
Si tens qualsevol dubte amb l’eBiblio pots contactar amb el Servei d’atenció a l’usuari a través d’aquesta bústia de correu electrònic: