Blackburn, Julia
Con Billie Holiday: una biografía coral
Barcelona: Global Rythm, 2007
Billie Holiday (1915-1959) o més coneguda per Lady Day, va ser una de les millors cantants de jazz de la història de la música. Coneguda i maltractada per les seves addiccions a l’alcohol i les drogues, de vegades, el seu llegat ha quedat oblidat. El seu estil, la seva veu i la seva vida la feia cantar com si li fes mal el cor, com si el fet de cantar, li alleugés. Admirada per estrelles de l’època com Frank Sinatra o Tallullah Bankhead, la seva veu resulta difícil d’oblidar.
Eleanora Fagan va tenir una infància difícil. Fruit d’un amor adolescent, va passar un temps a reformatoris, va patir una violació i es va haver de guanyar la vida des de molt d’hora fent de cambrera i prostituint-se amb la seva mare. Ser dona afroamericana durant la Gran Depressió no deixava gaires altres opcions.
Finalment és descoberta musicalment i comença a actuar als clubs de jazz novaiorquesos amb personatges cèlebres com Lester Young o Louis Armstrong. A tots els concerts i recitals de Billie Holiday se sentia Strange Fruit, considerada una de les millors cançons del segle XX i que, personalment, em posa els pèls de punta. La cançó tracta sobre un linxament popular que es va fer a un grup d’afroamericans al 1919 acusats de violació. Ha esdevingut un símbol de la repressió als afroamericans i del moviment pel drets civils. Holiday la interpretava en els moments en què se sentia especialment insegura.
Strange fruit va fer que també fos sistemàticament perseguida per l’establishment que l’acusava de consum i tràfic de drogues, com també ho fou Charlie Parker. Molt s’ha parlat de les seves addiccions, de la seva sexualitat i de les seves relacions amoroses. La mateixa Holiday va publicar una autobiografia molt comercial posant l’accent en la part més polèmica de la seva vida.
En canvi, Julia Blackburn dóna veu en aquest llibre a la feina rigorosa de compilació de Linda Kuehl, qui va començar a treballar als anys 70 en un biografia abans de suïcidar-se. Kuehl va entrevistar moltes de les persones que van conèixer i treballar amb Billie Holiday. Blackburn no pretén descobrir decidir què és veritat no, sinó recollir tot aquest treball previ i donar-li forma, deixant que siguin els lectors els que decideixen amb quina Lady Day es queden.
6 Comments
Felicitaciones. Me gusta mucho su blog… ¡Adelante!
Su comentario nos anima a seguir con el blog. Saludos.
Apreciada Xahrazad i bloggers/bloggereses:
Aquest cap de setmana he picotejat pràcticament tots els capítols del llibre i he trobat un text molt exhaustiu i interessant de la seva biografia, però que al mateix temps es pot llegir anant als capítols d’interès.
A mi especialment m’han interessat les cançons i les vinculacions amb els músics de l’època (son pare, Lester Young, Satcho, etc..) i les fotografies, més que la seva tortuosa vida privada. He trobat a faltar una secció-resum de cançons seves més representatives, tot i que a l’index es poden seguir en cursiva.
Sort també que Xahrazad ens ha posat aquest magnific vincle a You tube i els “mptresos” !
Us recomanaria el llibre’ “Historia del jazz” d’en Ted Joia. La vaig començar a llegir l’estiu passat , prestada de les biblioteques, i me l’han acabat portant els reis !
Salut
Gràcies per la recomanació Vicenç, sembla molt exhaustiu el llibre que comentes.
És una mirada molt més abarcadora i polièdrica, basada en les entrevistes de Linda Kuehl, que el famós “Lady sings the blues, aquelles fabulacions de William Dufty que li van permetre viure de regalie.
Coneixia la cançó, el llibre fa bona pinta!