Puig, Pep
L’amor de la meva vida de moment
Barcelona: L’Altra, 2015

 
Quan es llegeixen molts llibres costa emocionar-se, com amb qualsevol cosa que en tenim una dosi abundant és menys freqüent que saltin les alarmes. Se’n diu exigència, i de vegades va bé tenir-ne, perquè si un llibre ens fa dir “collons que bo!” és que és bo, molt bo. I jo amb aquest llibre vaig exclamar: “collons que bo!”

És un llibre de contes, però el protagonista és quasi sempre el mateix en Pep (Pepino per alguns), o sigui que també es pot llegir una mica com una novel·la amb salts de conte a conte. I el protagonista, explica els seus estius al poble amb els tiets, i tot agafa el color que tenen els records d’infantesa. Són uns records, a estones tendres, innocents fins a fer riure, però lúcids, perquè a en Pep (i a la majoria de nanos) no se’ls escapa ni una. Potser no saben exactament quina és la paraula que defineix allò que han vist, però saben perfectament que han vist el seu tiet amb la “forastera” al cobert, per exemple.

És un llibre de contes que quasi podria funcionar com a novel·la, però em centraré en dos contes. El primer és el que dóna títol al llibre, i és un conte d’una setantena de pàgines, allò que alguns en diuen una “nouvelle”. Tenim un home de quaranta anys, en ple vertigen de la maduresa i la paternitat, vertigen il·lustrat per la següent frase:

“…els pares animem als altres homes a ser pares perquè passin pel mateix tràngol que nosaltres…”

 
Aquest ara pare, recorda un viatge que va fer quan feia la mili, buscant una noia que va conèixer quan tenia deu anys. Van compartir una partida de dames, i res més. I dins de l’absurditat de l’exèrcit i el servei militar (la famosa mili) sentia que l’havia d’anar a buscar. I ara als seus quaranta anys recorda l’escapada que va fer amb vint per trobar la noia que va conèixer quan en tenia deu. I aquesta escapada de la mili fa bo allò de què el que importa és que el viatge sigui llarg, més que no pas arribar a la destinació.

La recerca d’una noia, en una ciutat estranya, en una època sense Facebook, on la manera de trobar algú podia ser preguntar a totes les noies del carrer si es deien com ella. I la ciutat que de fet és un poble gran, de seguida en va plena d’aquest parell de bojos (s’ha agafat permís i l’ha dut allà un altre amic, també de permís, que és el que té cotxe). És una narració múltiple, l’home de quaranta que recorda el viatge, i el de vint que alhora que fa la recerca recorda que als deu anys es va quedar perdudament enamorat d’aquesta noia, i com va ser aquest enamorament des de la seva òptica de deu anys, però recordant-ho amb vint, o… Sembla complex, perquè és complex però ens n’adonem quan intentem analitzar el llibre, no quan el llegim.

Però intentar recuperar un antic amor no sol ser una bona idea. Havien passat els anys i altres moltes coses, va trobar el que buscava?, doncs no puc fer espòiler, però a mi cap al final ja no m’importava si trobaria o no el seu amor de la seva vida de moment.

I arribem al darrer conte Dúgol, una història típica de triangle amorós, però narrada d’una manera que ens arriba a posar la pell de gallina, un punt final rodó, no només pel conte en sí, sinó com a remat al llibre. Un bon llibre de contes no és simplement anar recollint contes, ha de tenir sentit més enllà, s’han de complementar els uns als altres i així es crea una cosa més complexa, difícil d’explicar però que es nota. Aquest llibre ho aconsegueix.

Pep Puig és també autor de L’home que torna, Les llàgrimes de la senyoreta Marta, i ha d’aparèixer La vida sense la Sara Amat que li va valer el darrer Premi Sant Jordi, un autor que trepitja fort!