Des del mateix dia de la mort de Lou Reed, la premsa, la ràdio, les televisions i la xarxa s’han omplert de referències a Laurie Anderson en el seu rol de vídua del cantant.

Però Laurie Anderson (Illinois, 1945) mereix per ella mateixa tot un reconeixement com a artista conceptual i una de les màximes representants de l’avantguarda artística i cultural nord-americana. Una mena de Leonardo da Vinci que fa alquímia amb la música, les paraules i les tecnologies. I ho fa utilitzant i barrejant tots els mitjans que us pugueu imaginar: literatura, fotografia, cinema, teatre, escultura, dansa, pintura….

Situeu-vos mentalment a l’any 1982 i escolteu (i mireu) el single de l’àlbum de debut d’aquesta artista:

Oh Superman, es va convertir en tot un èxit i la senyora Anderson va passar de la nit al dia d’artista minoritària (i una mica friki, la veritat) a fenomen de culte malgrat allunyar-se de qualsevol tendència comercial. Big Science, era només una part d’un ambiciós projecte anomenat United States, que va representar a traves de perfomances i finalment va enregistrar el 1984.

Però més enllà de l’estètica i els mitjans utilitzats, la gran aportació de Laurie Anderson està en la capacitat per descriure, analitzar i qüestionar la cultura occidental en general i la nord-americana en particular. El llenguatge, la política i els rols de gènere són alguns dels temes recurrents de la seva privilegiada mirada.

 
I ens ho explica amb la seva hipnòtica veu com si ens expliqués un conte. “Spoken word”, perfomances multimèdia, un grapat de discos inclassificables, llibres, pel·lícules, col·laboracions i complicitats amb músics i intel·lectuals com Phillip Glass, William S. Burroughs, Peter Gabriel, Brian Eno, John Giorno, Phil Collins, Talking Heads, Jonathan Demme, Wim Wenders entre d’altres.

La seva identificació amb Nova York, el seu carisma i la seva agudesa crítica i intel·lectual és tal que per que us en feu una idea, la Enciclopèdia Britànica li va encarregar l’actualització de l’article de la ciutat de Nova York. I encara més, l’any 2004 va ser la primera i fins ara únic artista resident a la NASA. D’aquesta experiència va néixer l’espectacle The End of the World.

Hi ha una data però que marca la meva relació personal amb Laurie Anderson: novembre de 1990. Al Casino de l’Aliança del Poble Nou. Encara conservo l’entrada.

Presentava l’espectacle Empty Places. Imagineu-vos les sensacions que vaig experimentar (no només jo, tots els presents!) veient aquest espectacle en una Barcelona pre-olímpica poc acostumada a espectacles d’aquesta mena.

Anys després, el 2002 Laurie Anderson amb la seva parella Lou Reed ens van visitar al Festival Grec. En sortir, vaig sentir la conversa entre dues noies joves que una li deia a l’altre: “No entenc res, però m’encanta el que diu i sobretot, com ho diu“. Aquesta és la mateixa sensació que havia tingut jo 12 anys abans!!!

Tant Laurie Anderson com Lou Reed ens han visitat diverses vegades. Els vam poder veure amb la gira “The Yellow pony and the other songs and stories“ al Festival de la Porta Ferrada l’any 2009. Però es pot dir que el punt àlgid el vam viure un any abans amb la participació al Kosmopolis 2008 en l’espectacle Made in Catalonia.

Lou Reed des de BCN, Laurie Anderson des de la Universitat de Berkeley llegint poemes de poetes catalans com Casasses, Maria Mercè Marçal, Brossa, Gimferrer, Riba o Espriu.

Estic convençuda que malgrat que el mite de Lou Reed hagi solapat una mica la projecció de la “seva amant, esposa i eterna amiga”, Laurie Anderson ens donarà moltes alegries i espero tornar-la a veure i escoltar a Barcelona (encara que no entengui res!!!)