Bilbeny, Norbert. El futuro empieza hoy: manual de emancipación. Cànoves i Samalús: Proteus, 2010

Els joves volen emancipar-se, poden?, volen?. Malgrat que jurídicament o legalment l’edat de la joventut comprèn un període limitat, moralment o sociològicament la joventut pròpiament és un període entre els 18 i els 40 anys. Emancipar-se és una tasca difícil, sobretot per l’excés de paternalisme que existeix a les nostres societats o per la supremacia dels adults en els afers privats i públics. L’emancipació dura tota la vida però en síntesi té tres etapes: la independència que ve explicat per aconseguir bàsicament habitatge, treball i si es vol, la formació d’una família o bé parella. És un procés que significa dependre de tu mateix i cal sempre marcar-se objectius prefixats per obtenir aquests pilars. La segona etapa és l’alliberació que va més enllà. Es tracta del dret a decidir per nosaltres mateixos i entén que cal reforçar l’autorrealització personal. És un procés que significa un alt grau d’esperit d’iniciativa i caràcter resolutiu. La tercera etapa és pròpiament l’autonomia que es basa a la responsabilitat i la dignitat: es tracta de consolidar el domini cap a un mateix tanmateix que ens adonem de l’existència de normes i de la presència dels altres en les nostres decisions. Val a dir que ens atansem a una responsabilitat que inclou el control a la por al fracàs i també a nosaltres mateixos.

L’autonomia és l’objectiu fonamental. Els joves normalment volen autonomia per a realitzar experiències. Actualment el jovent no creu tant en “desenvolupar un futur” sinó en la consecució de projectes que esdevenen en un present continu. Té força el desig d’experimentar. Tenen un alt grau de flexibilitat i de no perdre oportunitats. Cal subratllar la importància de les relacions virtuals per aquest marc de rapidesa però el jovent normalment té un nucli fort de relacions afectives. En tot cas la clau de cada pas és saber escollir i per això cal anar guanyant criteri.

Les generacions no són aïllades. Són permeables, és a dir, s’interrelacionen unes amb les altres. Potser alguns tenen por de la força de la conquesta del jovent i també, tot s’ha de dir, de la seva “cultura pròpia” definida no per les modes sinó pel modus operandi d’aconseguir la seva autonomia. La idiosincràsia es guanya amb l’experiència. L’autor vol destacar l’actitud davant el treball. Per una banda els empeny a tenir estudis, actualment essencial per a millorar en el món laboral. Per l’altre diu que no rebutgin feines de menys envergadura ni pel sal.lari ni pel contingut perquè en un món amb un futur sense precisar mai no se sap que pot ser útil i que no. Però no s’ha de renunciar a la professió per la qual es prepara un. De fet es tracta de no parar i de tenir una actitud creativa, assimilable i emprenedora.

L’afany de tenir experiències és l’aspecte essencial dels joves però cal no perdre el fil. Un munt de projectes inacabats i poc cohesionats pot donar resultats pobres. Hem d’admetre que ens movem entre un “jo fragmentari” i un “jo coherent” però l’autonomia real no s’assenta si no hi ha un projecte final coherent. Cal dir que els joves són grans consumistes i només restaria fer-se la pregunta si aquest gran consum es pot mantenir amb la incertesa econòmica del present.