Catherine Meurisse
La levedad
Madrid : Impedimenta, cop. 2017
El dia 7 de gener de 2015 la seu del setmanari satíric francès Charlie Hebdo va ser víctima d’un atac terrorista. Catherine Meurisse, autora d’aquest còmic i dibuixant de la publicació, va arribar tard perquè no li va sonar el despertador. Aquest fet, fruit de l’atzar, va evitar la seva mort però es va veure abocada al buit per la tragèdia on va perdre amics, companys, mentors… el que ella anomena “la seva família”.
Aquest és el punt de partida d’aquest llibre on l’autora retrata la seva experiència, els seus sentiments i la seva recerca per tornar a connectar amb la realitat, impregnant-se de tot el que li proporciona l’entorn: consells del psicòleg, obres literàries, quadres, escultures.
És un còmic que pot extrapolar-se a totes les situacions de pèrdua perquè bàsicament del que reflexiona és sobre la vida, la bellesa, el que és important i el que no i com tornar a tenir sentiments davant d’una sacsejada que et deixa buida.
A més d’expressar el seu estat de xoc també fa un homenatge a la revista, ja que explica diverses anècdotes de la seva experiència com humorista gràfica durant els 10 anys fins a l’atemptat, i és la filosofia Charlie Ebdo el que l’ajuda a seguir creant: “riure’s d’allò absurd de la vida, divertir-se amb companyia per no tenir por de res, sobretot no témer la mort”. I aquí és on es veu el seu gran mèrit innat, introdueix l’humor gràfic dins la seva situació desesperada fent broma en alguns moments i despertant els somriures “malgrat els malgrats”.
Gràficament el resultat és impactant com condueix tots els estats ànims de la protagonista: pinta el buit existencial amb planes dominades pel color definit o difós amb aquarel·la (en funció del moment) i el personatge petit perdut en la immensitat. Ella es dibuixa com una caricatura amb una túnica i caputxa, un personatge entranyable i una mica fantasmagòric, que a vegades és dèbil i ingràvid i altres contundent i segur de si mateix.
Aquestes escenes de planes senceres també es combinen amb altres més descriptives: quan parla del passat adopta més la vinyeta humorística en blanc i negre i quan s’ambienta després de l’atemptat tot agafa tons blaus i vermells. Els dibuixos també agafen una explosió de color i formes quan la protagonista fa una immersió per la pintura i escultura a Roma buscant la bellesa. Bellesa que recupera a la darrera plana del llibre mirant al mar i lliure de la túnica negre que vesteix la mort.
En definitiva, una petita obra d’art que us recomano que no passeu per alt, perquè connecta amb el jo més profund, amb la descripció d’emocions i descripcions que voldreu tornar a llegir, i que malgrat està desencadenada per un fet tràgic tot el que destil·la és VIDA.
