Soler, Jordi. Los rojos de ultramar. Madrid: Alfaguara, 2004

Aquesta és una història que m’ha atrapat i emocionat. El llibre me’l va recomanar una amiga que viu a la capital de Mèxic des de fa molts anys i he de dir que sóc una enamorada d’aquest país que no deixa mai de sorprendre. Jordi Soler, l’autor, nét d’exiliat republicà català, ret homenatge a la valenta i generosa ajuda que Mèxic va brindar als republicans durament perseguits a França sota el Govern de Vichy del mariscal Pétain, i especialment al seu ambaixador a França, Luis Rodriguez.

Jordi Soler narra la història extraordinària del seu avi Arcadi, artiller a la batalla de l’Ebre, que desprès de perdre la guerra i passar més d’un any al camp de concentració de la platja d’Argelers, aconsegueix arribar a Mèxic i funda, amb altres quatre exiliats republicans, La Portuguesa, una comunitat en plena selva de Veracruz, amb una vegetació exuberant i tota mena d’insectes estrafolaris, on es parla català, es cultiva el cafè, i a poc a poc es va imposant una idea que pren les dimensions d’un complot per poder regressar a Catalunya.

És inevitable, en llegir la novel·la, fer-ne  un paral·lelisme amb  Soldados de Salamina de Javier Cercas.  Ens diu Jordi Soler a l’entrevista que li van fer a a El País el 13/12/2009:

“Me perdí Soldados de Salamina, estaba en Irlanda cuando salió. Lo leí después de entregar Los rojos de ultramar y vi que nuestros puntos de vista eran coincidentes. Hablamos ya una tercera generación, lo analizamos desde la óptica especial de los nietos de la guerra, y nuestras novelas son productos de estos tiempos: una mezcolanza de forma y fondo, de realidad y ficción; el fondo en la superficie…”.

Luis Rodriguez, ambaixador de Mèxic a França, que va allotjar i protegir el president Azaña, va contestar al maréchal Pétain, que va prohibir que l’enterressin amb els honors de cap d’Estat, i no va accedir a que el fèretre fos cobert amb al bandera republicana:
 
“… entonces lo cubrirá con éxito la bandera de México, para nosotros será un privilegio, para los republicanos una esperanza y para ustedes una dolorosa lección”.

Sobre l’arribada a França d’Arcadi:

“…  pensaba que el gobierno francés deseaba ayudarlos y que sin duda iban a tratarlos como refugiados. Nada más mirar de cerca los guardias supo que se equivocaba.”

Sobre l’arribada de Jordi Soler a Argelers i el seu desconcert:

“La historia oficial de Argelès-sur-Mer no registra que en 1939 había más de cien mil republicanos españoles en su playa pero sí que en 1948 había cuatro mil veraneantes que disfrutaban de la misma playa.”