Smith, Giles
Lost in music: una odisea pop
Barcelona: Contra, 2014
Aquest és un llibre especial. Normalment els llibres sobre música pop tracten d’artistes que han tingut èxit, si no en el seu moment segurament al cap de deu o vint anys, quan es converteixen en artistes “seminals” o “pioners”. Alguns a la llarga es converteixen fins i tot en “llegenda”, en una mena de victòria pírrica que ja no serveix de gaire un cop separat el grup i els seus components treballant al telemàrqueting. No és així en aquest cas.
Deia el mític DJ i periodista anglès John Peel respecte de Lost in music que ja hi ha massa llibres sobre l’èxit a la música pop, i que per cada artista exitós com Bruce Springsteen o Simple Minds, hi ha desenes, fins i tot centenars, de grups que, a jutjar per les vendes i la quantitat d’èxits produïts, han fracassat miserablement. Deia també en John Peel que alguna de la millor música que havien escoltat les seves orelles havia estat produïda per fracassats.
Un d’aquests “fracassats” de qui parla John Peel és Giles Smith, l’autor de Lost in music: una odisea pop. Abans d’escriure llibres i treballar com a periodista per a diaris com The Times o el Daily Telegraph va formar part de The Cleaners of Venus, un grup que a la seva època, a finals dels vuitanta, no es van menjar un torrat i que de tenir algun estatus avui en dia seria el de grup “de culte”, si més no d’un culte molt, molt minoritari. De fet, Giles Smith no era ni el component principal del grup, figura que requeia en l’excèntric Martin Newell, un senyor amb pinta de vampir anarquista victorià, amant de la música pop dels anys seixanta, a qui a poc a poc i molt marginalment se li ha anat reconeixent el seu estatus de compositor pop clàssic en la vena de Ray Davies dels Kinks o Andy Partridge de XTC.
Com dèiem, Lost is music és per tot això un llibre inusual. Amb un humor molt fi i molt anglès ens parla del fracàs, però també de com neix i creix l’amor incondicional cap a la música pop en un context de precarietat, grisor i poques expectatives. És alhora un llibre molt honest, que ressegueix la història de Giles Smith com a músic i com a consumidor de música sense cap intenció de glorificar o reescriure la seva pròpia vida i fer-se passar per una cosa que no és. Segurament per això, i com diu el mateix Giles Smith al pròleg a aquesta edició, les pàgines del seu llibre contenen “descripcions gràfiques de música realment aberrant” i també alguns passatges on es justifica a si mateix d’una manera “clarament deplorable”.
No hi ha en aquest llibre només música ‘cool’ o ‘guai’ o que tingui prestigi entre els grans crítics de rock. Es parla d’un parell de grups amateurs dels quals l’autor va formar part i que ningú ja no recorda. Es parla dels Cleaners from Venus, un grup que mai va arribar a res i que, tot i aconseguir gravar un disc amb una multinacional alemanya, no va tenir cap mena de repercussió. I també es parla de tots els grups que van formar part de la seva educació musical, sense maquillatge i amb tota honestedat. Entre ells grups llegendaris que formen part del cànon musical del s. XX (Beatles, Elvis, Rolling Stones, Led Zeppelin, Stevie Wonder) al costat d’altres que en l’actualitat l’únic que fan és fer embalum a les cubetes de discos de saldo (10cc, Nik Kershaw, Bebop Deluxe, Whitney Houston). Tant els uns com els altres van formar al petit Giles Smith en l’amor a la música pop.
Feu-vos un favor i llegiu aquest fantàstic llibre, preferiblement mentre escolteu aquesta llista de Spotify, tan variada com una macedònia de fruita, que hem preparat per vosaltres. Hi surten totes les cançons mencionades al llibre en ordre d’aparició. Ah, i recordeu que si hi ha alguna cançó que vosaltres també trobeu “aberrant” sempre teniu el superpoder de pitjar el fast forward.
