Joan Margarit és un dels poetes més reconeguts en llengua catalana i espanyola. La seva llarga carrera li ha valgut reconeixements (com el Premio Nacional de Poesía de España, atorgat l’any 2008), traduccions a diversos idiomes i aparicions a diversos mitjans de comunicació.

Al passat 2015 l’editorial Arpa va publicar Un mal poema ensucia el mundo, una obra que recull l’obra en prosa de Margarit.

Margarit, Joan
Un mal poema ensucia el mundo
Barcelona : Arpa y Alfil, 2016

És una col·lecció heterogènia, recull pròlegs i epílegs de les seves obres anteriors, així com una secció titulada Nuevas cartas a un joven poeta. Aquestes “cartes” recullen diferents aspectes d’allò que per a Margarit és l’art poètic, en forma de consells o reflexions. D’entre aquestes cartes hi ha una que destacaré aquí, la titulada Entender un buen poema.

De fet, com comenta l’autor a peu de pàgina les reflexions de Entender un buen poema utilitzen els conceptes dels epílegs de dues de les seves obres, Cálculo de estructuras i Casa de Misericordia. Ambdós epílegs també hi són inclosos al volum, per la qual cosa aprofitaré alguns dels seus paràgrafs més il·luminadors.

Sembla més que necessari que poetes de prestigi com Margarit reflexionin sobre el problema de la comprensió d’un poema. I és que la poesia és un dels gèneres més marginats pel públic, normalment amb l’argument que és difícil d’entendre.

En part, la queixa d’un sector del públic, dient que la poesia no s’entén és motivada. Per a Margarit, la culpa d’aquest allunyament del públic la tenen les avantguardes artístiques del segle XX, que no només volien trencar amb el seu passat, sinó també amb el seu present. Es varen desenvolupar així només formes d’expressió, però al mateix temps el significat de la poesia s’enfosquia. I això va portar un important efecte:

Este absurdo planteamiento, nuevo en la historia del género, ha provocado el alejamiento por parte de muchos lectores, en una especie de ceremonia de auto-destrucción que parece aspirar a una poesía que no dice nada leída por nadie. (p. 152)

Margarit ho té clar: “sólo es válida la poesía que se entiende” (p. 152). Per al nostre poeta, “comprendre” un poema implica quelcom molt especial:

[…] las personas que han leído un buen poema ya no son las mismas que antes de leerlo. Esta sensación significa que se ha entendido el poema. Significa que el lector está en disposición de pensar sobre él y de continuar leyéndolo, interpretándolo sin necesidad de ningún don ni ninguna situación previa especiales. (p. 152)

Margarit refina la seva concepció d’allò que implica “comprendre” un poema, utilitzant una similitud peculiar:

Yo sólo sé aproximarme al concepto de entender diciendo que es un proceso de entrada y de salida. Lo que en teoría de la información se llama una caja negra. Entra una información y sale otra, sin que sepamos qué ha pasado en el interior de la caja negra. En un poema entra una persona con un determinado estado interior, lo que yo llamaría, continuando dentro del marco de la teoría de la información, con un grado de desorden a causa de los miedos, las tristezas, las pérdidas, es decir, los factores que continuamente están amenazando el equilibrio interior. Si a la salida del poema este desorden es menor, quiere decir que se trataba de un buen poema y que se ha entendido. (pp. 151 – 152)

Aquest augment de l’ordre interior proporciona a la poesia una força molt especial: el poder de consolar-nos “ante el desorden continuado de la vida” (p. 151), i a l’angoixa que aquest desordre ens provoca.

Tot i que hi ha una part important del públic que renega de la poesia amb el pretext que és difícil d’entendre, també és cert que hi ha un sector del públic lector de poesia que renega d’aquells poetes que s’esforcen per a fer-se entendre. Tal com si la claredat fos una mancança més que una virtut, un senyal d’ingenuïtat artística. Com no, per a Margarit més aviat succeeix tot el contrari:

[…] nada está más lejos de la poesía que la ingenua espontaneidad. Precisamente la poesía es el límite hasta el que se nos permite avanzar participando de la vida y de las cosas. Más allá de la poesía comienza una zona al margen del mundo, una claridad o una oscuridad estériles […] (p. 53)

És allà, en aquella zona límit a la qual ens condueix la poesia, on de nou tenim l’oportunitat de trobar consol enfront del desordre de la vida:

[…] en cierta manera es como si las palabras hubiesen servido, al nombrar las cosas, para establecer una línea defensiva frente al terror del mundo y que la poesía permitiese penetrar otra vez – con prudencia, siempre custodiados por las palabras – en aquella gélida infinitud que comienza detrás de la barrera protectora del lenguaje. (p. 53)

Margarit expressa d’altra manera encara més lírica la funció consoladora de la poesia:

[…] lo que es impersonal, es decir, objetivo, no puede ayudar con dignidad a paliar los efectos del dolor moral, que fundamentalmente está causado por pérdidas y ausencias. Ningún consuelo puede servir si no le habla directamente a un tú. Por esto, cansados de ideologías y abstracciones, encontrarse de repente con una poderosa subjetividad que se plantee directamente, sin ningún tipo de intermediario, acceder al centro de la tristeza – esto es lo que hace la poesía – puede ser tan importante. (pp. 68 – 69)

No és poca cosa la funció que Joan Margarit atorga a la poesia: posar ordre al nostre caos interior, mantenir-nos sans i estalvis dels vaivens del món, consolar-nos de les pèrdues i les absències. Un poder enorme per a una empresa, la de crear versos, en aparença tan humil. És per això que el nostre poeta utilitza una imatge que compara amb la poesia: la Casa de Misericòrdia, aquests centres dedicats a socórrer i auxiliar als més necessitats.

No hay muchas cajas negras en las cuales nuestra soledad pueda entrar para salir más consolada, más ordenada, más feliz en suma. La poesía quizá no es gran cosa, pero más dura es la intemperie sin los versos. En este sentido, la poesía es la última Casa de Misericordia. (p. 153)

Un mal poema ensucia el mundo ens permet comprendre els punts de vista del mestre Joan Margarit sobre l’art poètic, i això a la vegada ens proporciona una excel·lent matèria de reflexió sobre la qual fonamentar la nostra pròpia percepció de la poesia.