Klapisch, Cédric
Una Casa de locos
Barcelona:Filmax, DL 2003
Las Muñecas rusas
Barcelona: Cameo, cop. 2006
Nueva vida en Nueva York
[S.l.]: A contracorriente, cop. 2014
Una de les coses bones de les sèries és que podem veure créixer els personatges, de vegades literalment. En aquest punt les sèries guanyen a les pel·lícules, ja que no queden limitades a un parell d’hores, ara estan de moda les sèries amb capítols de prop d’una hora, la diferència de metratge amb les pel·lícules és abismal. La televisió que sempre era tractada com la germana petita (i no gaire llesta) del cinema fa temps que mostra personatges amb més matisos i amb una capacitat d’evolució que el cinema no dóna, perquè dues hores (o tres de vegades) donen pel que donen. Una solució per això són les sagues, les continuacions, les trilogies… però en molts casos aquestes diguem-ne prolongacions eren accidentals, si la pel·lícula funciona, n’anirem fent més, si no, doncs no.
En aquest cas crec que hi ha una mica d’això, l’èxit va anar permetent anar allargant el tema. Però un moment! Cal matisar dues coses ara mateix. Quan dic èxit s’ha d’entendre un èxit relatiu, no estem parlant d’aquelles pel·lícules que fan recaptacions demencials i que ocupen totes les notícies de cinema dels informatius. És un èxit força més modest i discret, per una pel·lícula europea (que quasi per definició són modestes i discretes), moltes no arriben ni tan sols a aquest nivell d’èxit. La segona matisació és sobre allargar, no es tracta d’estirar la trama inicial fins a l’absurd o anar-la repetint amb escasses variacions un cop i un altre, no. Entre una pel·lícula i la següent passen els anys, i els personatges s’han fet grans, s’han casat, han canviat de feina o de país… Cada pel·lícula és més dels mateixos personatges sí, però les circumstàncies evolucionen. I prou d’introducció, anem ja al tema! A les pel·lícules de Cédric Klapisch!
Una casa de locos és una gamberrada, una pel·lícula divertida i esbojarrada que narra les peripècies de Xavier, un estudiant francès d’Erasmus a Barcelona, i els seus companys de pis, el típic pis d’estudiants però en internacional. Amb les seves festes, les seves baralles per la neteja del pis, els flirtejos… És una pel·lícula entretinguda, i on a més a més dels diferents acudits o situacions entretingudes veiem créixer en Xavier, que torna a París amb una enyorança tremenda del temps passat a Barcelona.
A Las muñecas rusas ens retrobem a Xavier, cinc anys després de la primera pel·lícula. Aquesta és molt menys coral que la primera tot i que molts personatges repetiran, i alguns seran cabdals. El treball burocràtic en una oficina no era el que Xavier volia així que es dedica a escriure, novel·les, contes, guions, de negre, el que surti. Una proposta seva serà convertida en sèrie en coproducció amb la BBC i es rodarà directament en anglès, i per això necessita l’ajuda d’una escriptora anglesa, i així retrobem a Wendy, l’anglesa del pis de Barcelona. A la primera pel·lícula hi havia certa química entre ells, i aquí això es confirma, tot i que Xavier està en ratxa i no para. París, Londres, Moscou, Sant Petersburg… en aquesta pel·lícula donarem moltes voltes, com el protagonista, amb l’objectiu de deixar-lo una mica més centrat, com més a punt per entrar en una plàcida maduresa.
I arribem a la tercera, Nueva vida en Nueva York. De nou han passat uns anys, algunes coses han sortit bé, d’altres no tant (si dono més detalls, caic en l’espòiler). Tenim un personatge més madur a qui la vida segueix tractant una mica a batzegades i ara es troba traslladat a Nova York, allà ha d’intentar mantenir la seva carrera d’escriptor i alhora sobreviure i/o trobar una feina amb totes les traves del món gràcies a les lleis d’immigració dels Estats Units. Tornem a recuperar una pel·lícula amb corregudes, plans simultanis i altres elements més propis de la primera pel·lícula, com tancant el cercle.
En total hem acompanyat Xavier durant deu anys, li tenim una certa estima i podem perdonar que algunes coses no siguin del tot rodones o costin una mica de creure (de nou, no puc dir res més). Un dels punts forts de la pel·lícula és que els actors són persones, i envelleixen, per això resulta creïble el pas del temps (maquillatge a part). I bé, sembla que ja està, o potser no. Amb el final de cada pel·lícula no semblava que n’hagués de sortir una altra, suposo que tot dependrà de l’èxit i de si Klapisch i els actors tenen temps i ganes de tornar-hi. De moment com a trilogia està prou bé, i si la descobriu ara, podeu veure les tres pel·lícules sense haver d’esperar entre una i altra.
1 Comment
Bon post! Només tenia coneixement de la peli Auberge espagnol (Una casa de locos), que em va agradar molt en el seu moment (sobretot pels jocs de paraules). Prenc nota de la resta!