El setge nazi de Leningrad va durar més de 900 dies, des de 1941 a 1944. En aquest període, van morir més d’un milió de persones, la majoria civils, a causa de la guerra, la fam, el fred i la malaltia. En aquestes circumstàncies, Dmitri Shostakovich va compondre la Simfonia núm. 7 en Do Major op. 60 “Leningrad” que a partir d’aquell moment es va convertir en un monument musical contra els totalitarismes.

Aquests darrers dies, amb el record d’haver-la gaudit fa uns anys al mateix Auditori per un costat i com homenatge al meu pare prosoviètic d’un altre, he tornat a escoltar-la, interpretada per la OBC dirigida pel mestre rus Vassily Sinaisky. La simfonia es divideix en quatre moviments, dels quals el primer Allegretto és el més extens i el més conegut. Es tracta d’un crescendo repetitiu, de l’estil del Bolero de Ravel, en el que el ritme de marxa militar es va imposant (i espantant) com a representació de la destrucció de la ciutat. Els altres moviments: Moderato, Adagio i Allegro non troppo, van de les ombres als crits discordants, de la tragèdia a la victòria final del poble en lluita. Bé, amb la perspectiva dels anys, no estic del tot convençut amb això de la victòria del poble. Fins i tot el meu pare va abjurar finalment de les decisions del Comitè Central.
 

Dmitri Shostakovich
Symphony no. 7 the “Leningrad”

 
La Leningrad de Shostakovich es va estrenar al març de 1942 a Kúlbixev, la capital provisional de la Unió Soviètica en aquell moment. Les partitures microfilmades van arribar al juliol a Nova York, on va ser dirigida per Toscanini. Finalment el 9 d’agost es va interpretar a la ciutat assetjada per l’Orquestra de la Ràdio de Leningrad, dirigida per Karl Eliasberg. Les circumstàncies van ser realment heroiques, els músics famèlics van ser alimentats amb racions dobles, l’artilleria soviètica va bombardejar les posicions alemanyes per evitar la interrupció del concert i van connectar amb el sistema de megafonia de la ciutat perquè tots poguessin escoltar la simfonia, inclòs l’exercit invasor.
 

Shostakovich, malgrat que va rebre el premi Stalin per aquesta obra, es va convertir en un dissident del règim soviètic. Durant el període més fosc de la seva persecució, el músic esperava cada nit (les detencions mai es produïen de dia) al replà de casa seva, amb l’abric i la maleta preparada, l’arribada de la policia política. Intentava d’aquesta manera separar a la seva família de la repressió. En el seu cas el KGB no va arribar mai i va morir el 9 d’agost de 1975 a Moscou.

El setge de Leningrad no és una història del segle passat. Leningrad és també avui Alep, Homs o qualsevol altra ciutat siriana, és Darfur al Sudan i d’altres conflictes a l’Àfrica, són també els civils afectats pel conflicte ucraïnès, per citar només els més coneguts. Som qualsevol de nosaltres, que avui ens sentim lliures, però sempre sota el perill del totalitarisme i la violència. Per això la simfonia “Leningrad” espanta, per això ens remou la consciència.