La companyia de titelles Per Poc, creada el 1989 pel Santi Arnal, té dues ànimes, la del mateix Santi i la de l’Anna Fernàndez, qui s’hi va incorporar el 1998. Parlem, doncs de quasi un quart de segle de passejar el seu art per tot el món: amb les seves titelles han actuat des de Hong Kong fins al País Basc, des de Turquia a Suïssa, o des de Polònia a Colòmbia, per esmentar alguns dels llocs del seu extens periple. Especialitzats en actuacions amb grans orquestres simfòniques i titelles de gran mida, els seus espectacles sorprenen per la seva plasticitat i el sentit del moviment, on s’aprecia la influència de la formació en dansa del Santi Arnal.

Els entrevistem un matí que estan en plena feina de preparació del nou espectacle, i decideixen que podem atribuir les respostes a tots dos indistintament.

Anna, Santi, en els vostres espectacles més reeixits, no sols actueu amb excel·lents orquestres, sinó que ho feu des d’una perspectiva artística multidisciplinar, on tot compta: la música, l’espectacle visual, la història narrada… D’on va sorgir la idea de treballar seguint aquesta línia?

La idea va sorgir perquè l’Anna, la filla d’en Santi, quan tenia quatre anys, i escoltaven Pere i el Llop, veia tots els animals, i el Santi, no. I va pensar, segur que hi ha molta gent que es sent igual, doncs per què no fem al Pere i el Llop un acompanyament visual? I l’inici va ser per això, i va funcionar molt bé. És un espectacle que l’hem portat per tot el món.

I a partir d’aquell moment comenceu a elaborar espectacles de gran qualitat musical i d’una plasticitat molt especial. Que siguin tan multidisciplinars imagino que és un repte, un aprenentatge i molta més feina, com a mínim. Us entusiasma?

Sí! Una mica la idea és que les titelles per se són multidisciplinars, perquè és art plàstica a més a més d’espectacle. En realitat no deixen de ser obres escultòriques o pictòriques que tenen moviment. Per això és molt important en les titelles tota aquesta part visual, però una titella feta sense moviment no té ànima. És una qüestió també de gust personal i tria professional, nosaltres el titella que parla l’utilitzem poc. Veiem un aspecte molt més poètic en el titella que s’expressa amb el moviment que quan parla. Ens sentim més còmodes amb un titella sense paraula, més evocador, més oníric.

No en boca de les titelles, però en els vostres espectacles hi ha també text i una base literària sòlida…

Sí, i aquí és on moltes vegades entra la figura de la narració, perquè no donem per suposat que els espectadors han de conèixer amb detall, per exemple, la tragèdia de Romeu i Julieta, i la volem explicar. I per això hi ha la narració. En cada espectacle ha estat diferent. En La història d’un soldat el narrador ja existeix en la pròpia composició d’Stravinski. Després, en El somni d’una nit d’estiu, amb la música de Mendelssohn, nosaltres el que hem fet és que el narrador sigui Puck, que explica la història dels joves atenesos, i hem convertit Puck en un titellaire que juga amb l’atzar. En el Trencanous de Txaikovski, també expliquem el conte. Ara bé, ni que hi hagi narració, nosaltres des del començament ens hem dirigit a fer protagonista la música, perquè entenem que, d’entre les arts, és la que arriba més profundament a l’ànima. Hem volgut trencar aquest aspecte elitista d’un auditori on moltes vegades hi ha públic que se sent exclòs, i que gràcies a les nostres propostes visuals i poètiques pot participar més i millor del gaudi de la música, vaja, aquesta és la nostra intenció.

Cada espectacle és també un descobriment per a vosaltres, hi ha una evolució en la seva preparació?

Totalment, sí. Ara mateix acabem d’estrenar el 24 d’agost, Oedipus Rex d’Stravinsky amb llibret de Jean Cocteau, a Sant Sebastià, dins la Quincena musical. El viatge que ens duu a submergir-nos en aquestes obres és fantàstic, jo mateix, amb 65 anys –aquí és el Santi qui parla- encara les estic descobrint, i em quedo meravellat. Pensem que aquest viatge personal que fem amb cada una de les obres que treballem fa que sigui més fàcil compartir-ho amb el públic: intentem despertar aquesta sensibilitat cap a la música que per la nostra educació no ens ve donada perquè nosaltres no tenim educació musical. I què ens passa cada cop que ens fan un encàrrec? Ens enamorem d’aquella música. Ara, per exemple, amb Oedipus Rex, l’escoltem tot el dia, és com la nostra passió. I és una obra molt potent, hi ha un cor de cinquanta homes, l’orquestra de Bilbao, dirigida per Eric Nielsen, més sis cantants d’òpera de primera línia. Com a narradora hi ha la Irène Jacob, l’actriu francesa. El llistó és molt alt, nosaltres ens hi hem abocat i el resultat ha estat meravellós i ha arribat a un públic heterogeni aquesta òpera-oratori que difícilment es programa a les sales de l’Estat espanyol.

Queda clar amb això que conteu, i jo ho puc corroborar perquè n’he vist alguns, que els vostres espectacles estan molt cuidats i podríem dir que tenen una qualitat escènica important que és fruit de mesos de treball. Quines condicions necessiteu per a treballar aquests espectacles, molts d’ells de gran format?

Doncs, mira, el primer que ens cal és un local gran. Perquè si Barcelona és un problema per als habitants quant a habitatge, també per als artistes quant a locals i espais d’assaig accessibles o laboratoris de creació… Perquè la vida cada cop és més cara per a tothom, i avui dia ens imaginem la gent que surt de l’Institut del Teatre, per exemple, com comença? Doncs te’n vas fora, que és el que estan fent moltes companyies des de fa temps, que se’n van a fora. La cultura s’està anant al camp perquè la ciutat per als artistes, que acostumem a viure en precari, és complicada. Si una ciutat vol impulsar les arts escèniques, haurà de pensar en aquests espais i en que siguin fàcils d’accedir i de gestionar per als artistes.

Teniu reconeixement internacional, i tanmateix sou cars de veure a Catalunya. Sentiu que es reconeix la vostra feina?

En absolut. A casa nostra no ens sentim reconeguts. Sovint, quan anem a l’estranger, ens fan roda de premsa i com Barcelona és com un referent al món, tothom diu, “és clar, sou de Barcelona”, i ens entren ganes de respondre que no, que no venim projectats des de Barcelona. Tenim el taller a Barcelona, som catalans, i ja està. Tot i que vam fer El petit escura-xemeneies, de Benjamin Britten, al Liceu, o El gat amb botes, amb la Banda Municipal de Barcelona, la realitat és que tots els encàrrecs venen de fora de Catalunya. Tenim els últims encàrrecs de l’Orquestre Philarmonique de Radio France, de l’Orquestre Nationale de l’Ille, del Festival Quincena Musical de Sant Sebastià, … Ara començarem un encàrrec del Festival de Música Antiga d’Innsbruck, amb l’Ottavio Dantone… Tot ens ve de fora. A casa, moltes vegades, els nostres correus electrònics ni els responen i mira que escrivim a tots els programadors de Catalunya. Per a nosaltres és incomprensible no sentir-nos una mica més recolzats quan estem portant els nostres espectacles arreu des del 1989.

Heu parlat de pressupost, i ja sé que la pregunta és òbvia, que no és el mateix treballar amb molt que amb poc pressupost, però en el cas vostre en concret, que us aporta un pressupost més gran?

Doncs en primer lloc, que hi hagi més gent sumant creativament. Fa una diferència brutal. Una creació és una cosa col·lectiva i necessites nodrir-te de gent. Si ve un gran escenògraf ens aportarà idees; si tenim algú que s’encarregui de vestuari ens farà créixer; si podem treballar amb artesans que ens ajudin a construir o pintar les titelles que són autèntiques obres d’art, el mateix. Tot ens fa créixer i reverteix en la qualitat de l’espectacle. I nosaltres, bé, quan no hi ha pressupost, ho substituïm treballant moltes més hores, però òbviament no és el que seria òptim .

Tornant al tema de la narració i la literatura que forma part dels vostres espectacles, us volia preguntar com era la vostra relació amb aquestes obres que representeu. Entenc que us llegiu els originals i després en feu una adaptació, és així?

Depèn una mica de cada obra. Llegir els originals, això ho fem sempre, òbviament. L’adaptació rarament la fem nosaltres, en el cas de Romeu i Julieta la va fer l’Albert Plans. Ara, per exemple, amb Oedipus Rex, no cal adaptació perquè ja està feta, és una òpera-oratori amb llibret del Jean Cocteau.

També ens ha passat que algunes adaptacions, després les hem tornat a canviar. Com a anècdota, això ens ha passat amb Romeu i Julieta. A Romeu no li arriba la carta de Fra Llorenç perquè es refugia a Màntua, que està tancada per una quarantena, a causa d’ una pandèmia. Això en el seu moment ho vam canviar per un robatori, vam pensar que no podíem parlar de quarantena perquè molta gent no ho entendria. Ara volem incorporar aquest confinament un altre cop perquè ja tothom sabrà de què es parla.

I de totes aquestes obres literàries, quines us han impactat especialment i per quina raó?

Moltes! Els clàssics són clàssics perquè segueixen sent molt actuals. Per exemple, la Història d’un soldat (1918) es va escriure en un període entre guerres, avui han passat més de 100 anys i encara trobes referents ben actuals: molts estan venent l’ànima per diners!

Sí, però i si us diuen que l’amor romàntic de Romeu i Julieta és un tema controvertit, que ja no té sentit?

És que el tema de l’amor romàntic no ens interessa especialment! El tema central de l’obra és el dels conflictes no resolts, com quan les coses que no es parlen ni s’arreglen, tenen conseqüències posteriors. Ho podríem lligar perfectament amb la memòria històrica. Penso que els clàssics ens parlen de coses d’avui i de problemàtiques d’avui. Al final, els éssers humans continuem caient.

Per acabar, fem una mica de recomanació als nostres lectors, em podríeu dir que esteu llegint ara o què és l’últim que heu llegit?

Santi: Èdip Rei en la versió clàssica de Sòfocles, i em sembla un excel·lent lectura per a recomanar.

Anna: Actualment estic llegint de José Luis San Pedro, La vieja sirena, que no l’havia llegit i m’agrada molt.

I com a recomanació més general vosaltres que esteu en el món de les arts?

Anna: Hi ha una recomanació que faria, un autor que m’agrada molt i que a més ara a La Virreina hi ha una exposició sobre ell, el John Berger. Per a mi és un referent literari, moral i un exemple pel seu compromís amb la societat i la seva sensibilitat en general.

Tots els llibres esmentats en aquest article, els podeu trobar a Biblioteques de Barcelona.