Darrerament prolifera al panorama literari un gran ventall d’obres que concentren en la vida dels seus autors la seva raó de ser, compartint en alguns casos les figures d’autor, narrador i personatge.
Aquestes obres, generalment sota la forma de novel·la, fan del relat personal un motiu per trobar-se, conèixer-se i comprendre’s a si mateixos, indagant en el passat per després reconstruir la pròpia identitat a partir dels records, reflexions i experiències. A més, des d’allò més íntim, poden arribar a dibuixar una radiografia sociocultural d’una determinada època.
Al 2013 l’escriptor i crític literari Vicente Luis Mora al seu assaig La literatura egódica va introduir el neologisme ‘autonovela’ definint-la com:
el lugar de encuentro entre la metanovela y la autoficción, describiéndola como el marco conceptual donde podrían incluirse diversos libros que tienen en común cuatro elementos: un esquema autofictivo, un paralelismo constante entre la reelaboración subjetiva y la elaboración del propio libro en curso, una autocrítica psicoliteraria y un contenido tan clavado en la realidad que podría causar efectos directos (y no siempre agradables) en el entorno personal y familiar del escritor.
Llegint algunes d’aquestes obres s’acaba detectant que no sempre s’assoleix aquest exercici introspectiu, ja que alguns autors, abans i durant la narració, no han encertat escollint els moments vitals que volen exposar i la manera de tractar-los, tot i que els lectors els hi hem de reconèixer la valentia i l’honestedat per voler mostrar-nos alguns passatges de la seva vida.
Com a lector crec que haurien d’optar per posar el focus en els moments rellevants que poguessin aixecar-nos i fer-nos mantenir l’interès en el text, com ara poden ser les relacions amb altres persones, siguin familiars, d’amistat o d’altra naturalesa, i les diferents maneres i graus d’intensitat que es desenvolupen. I per aconseguir-ho haurien de fugir del collage d’anècdotes puntuals i aprofundir més en les experiències, emocions i sensacions viscudes. Davant d’una situació concreta penso que diu molt més d’un autor/narrador/personatge com recorda una mirada o un silenci d’algú proper que no pas el record del color del seu primer cotxe. Darrere d’una mirada o un silenci hi ha una reacció humana amb múltiples motius, intencions i interpretacions per descriure. En canvi, el color del cotxe no deixa de ser una dada.
En referir-me a la figura de l’autor/narrador/personatge vull destacar que, en aquest tipus de novel·les, la narració en primera persona proporciona al text autenticitat i credibilitat en la confessió, així com la intensitat narrativa i formal necessària per a fidelitzar al lector.
No vull deixar passar per alt el fet que aquest tipus d’obres de caràcter (auto)biogràfiques han existit sempre, i de bons exemples segur que coneixem i hem llegit tots. M’agradaria pensar que el recent boom promocional que estan experimentant als darrers temps no sigui una campanya comercial per identificar-les com a nou “gènere” i així posar-les de moda, com ja es va fer amb altres tipus de novel·les, per acabar encabint-les dintre d’una mateixa secció a les llibreries. Ah!, i que tampoc no es comencin a escriure per encàrrec, si us plau, que, com diu la dita popular ‘es triste de pedir pero más triste es de robar’, sobretot si es tracta d’una vida aliena però a la vegada pròpia d’algú altre.
A continuació us relaciono uns quants títols (n’hi ha molts més) per si us voleu endinsar en les seves pàgines i valorar si els autors realment posen l’èmfasi en la reflexió i en despullar la seva ànima o, en canvi, el posen en la narració d’anècdotes superficials. Sota el meu parer, entre aquestes novel·les hi ha dels dos tipus.
