Morrison, Toni. Ojos azules. Barcelona: Ediciones B, 1994

Morrison, Toni. The Bluest eye. London: Vintage, 1999

Toni Morrison, (Lorain, EUA, 1931), va ser la primera dona negra (i l’última, per ara) que va guanyar el Nobel. Només havia escrit sis novel·les. Amb les dotze que fins ara ha publicat, aquesta ex-editora de Random House, llicenciada en Filologia Anglesa i integrant de l’Acadèmia Americana de les Arts i les Lletres i del Consell Nacional de les Arts dels EUA ha estat guardonada, a més, amb bona part dels premis més importants de literatura que concedeix el seu país.

S’hi va posar tard, però, a escriure novel·les. Aquesta va ser la primera. 1970. Tenia prop de 40 anys. Va valdre la pena esperar.

Ojos azules. El títol fa referència al desig d’una nena negra, lletja i pobra de tenir els ulls de la Shirley Temple. Amb aquest símbol, l’autora fa una anàlisi exhaustiva i poètica de les conseqüències de la imposició dels estereotips de bellesa blancs en la nord-Amèrica de la dècada de 1940.

Tots els condicionants de gènere, classe i raça semblen haver-se aliat contra Pecola Breedlove per a destrossar-li la infància, per a malmetre-li la vida. Caput. Fora. Només queda una sortida digna a l’infern de la vida. I no, no és la mort.

L’autora combina la primera i la tercera persona per oferir-nos un relat polifònic amb una protagonista clara i diversos secundaris amb pes decisiu. Uns quants nens i nenes, dones i homes que es desplacen del present al passat de les seves biografies per tal que puguem comprendre. Les quatre estacions de l’any són l’estructura interna que va escollir Morrison per atrapar metafòricament els temps de la vida. L’objectiu: aportar cohesió i perspectiva a una simfonia literària narrada amb solvència i emoció. Un fresc de l’Amèrica negra de la dècada dels 40 des de la subalternitat que representa Pecola Breedlove.

Tot i que hi ha una víctima evident, l’autora no ha volgut acarnissar-se amb els botxins. Vol explicar com n’era tothom de còmplice en això del racisme, el sexisme i la desigualtat de classe. Com l’autoodi racial (del qual Michael Jackson podria ser-ne un dels símbols populars més eloqüents) és tan letal com el racisme exterior. Com hi participa(-va) tothom a assestar cops mortals a nenes que ja no seran. No, no seran.

La proposta: la creació de models alternatius adients que incloguin l’autoacceptació. El repte de construir la pròpia identitat i d’estripar imposicions anihiladores. L’eina: un llenguatge viu, popular, esmolat, amb cadència blusera i molt d’amor a la ploma.

Un dels recursos més remarcables de la novel·la és la destresa de Morrison per recrear el pensament infantil. La comprensió del món adult des dels ulls de la infància està explicada amb grans dosis de versemblança i de sentit de l’humor. Si fa temps que no rieu (ni ploreu) amb una novel·la, aquesta és la vostra oportunitat. I la prova que absolutament tot és susceptible de jocositat. I que per molts anys, senyora Morrison, puguem gaudir de la seva intel·ligència i sensibilitat!

Us deixo una entrevista a l’autora força interessant:

Entrevista de Toni Morrison a El País: 19 de gener del 2013.

I el retroenllaç d’un post magnífic que la Tieta Mame va fer en aquest bloc sobre una altra novel·la deToni Morrison: La canción de Salomón.