Els discos i les cançons s’escriuen, s’enregistren i es publiquen en un moment determinat. Són el reflex més o menys espontani d’un estat d’ànim, d’una emoció i també d’un moment sociocultural concret, però el seu impacte de vegades va molt més enllà. Molts anys després algú s’apropa de nou a aquesta música amb una altra mirada i el disc torna a agafar aire. És el que ha passat amb aquests tres discos que es van gravar a València a finals dels anys setanta, en plena transició. 

Els hem agrupat dins aquest calaix que hem anomenat “trilogia mediterrània” per diferents raons. En primer lloc, totes tres obres són cantades en català i lògicament reflecteixen les varietats dialectals de la parla valenciana. Són la mostra perfecta de que també es pot contribuir a normalitzar una llengua fent música sense un missatge polític, un tret definitori de la música en català del període de la transició. En segon lloc, els tres músics autors de cadascún dels tres discos van mantenir una estreta relació musical: col.laboraven entre ells, feien concerts plegats i formaven part de l’efervescent escena bohèmia de la ciutat d’Altea. Compartien un llenguatge musical que tenia un aire inequívocament mediterrani (assolellat, vitalista, festiu, costumbrista, romàntic) i que curiosament no va tenir gaire repercusió en els mitjans de l’època, pendent d’un tipus de cançó amb missatge polític, més de cantautor i propi de l’ambient universitari. Barrejar elements de la cançó folk amb el flamenc i les percusions africanes o accentuar els aspectes més festius de la música no va ser ben rebut per part de l’escena musical contemporània. 

Aquests són -en estricte ordre cronològic- els tres discos que conformen la trilogia mediterrània:

Brossa d’ahir

Pep Laguarda i Tapineria
(Ocre, 1977)

El polifacètic Pep Laguarda (a més de músic va ser pintor i disenyador) es va iniciar als anys seixanta a l’escena folk. Uns anys després va formar part del grup Tapinería, amb el qual donaria forma a les cançons que conté “Brossa d’ahir”, editat l’any 1977. Junts van trobar un tipus de música que anava més enllà dels límits del folk, amb influència de l’anomenat so laietà d’artistes com Música Dispersa, Jaume Sisa o Pau Riba, qui per cert participa en el disc. S’encarrega de la producció el músic anglès Daevid Allen (Soft Machine), que tenia un estudi a Deia, a l’illa de Mallorca. Tots plegats decideixen combinar instruments acústics propis del folk amb d’altres elèctrics propers al rock progressiu, una barreja molt atractiva. La inclusió de gravacions de camp (ocells, grills, el so del mar, el vent) fan que aquest disc sigui una de les obres mestres de l’escena hippie catalana. 

Humitat Relativa

Remigi Palmero i Bon Matí
(Puput, 1979)

El primer disc de Remigi Palmero va ser enregistrat quan el músic nascut a Alginet tenia vint-i-nou anys i certa experiència com a músic (havia estat en el grup Els 5 Xics a finals dels anys seixanta). Com s’explica en aquest fantàstic article de la revista Culturplaza, en Remigi ja tenia les cançons al forn i tenia pensat gravar-les en format trio. Va ser aleshores quan va entrar en contacte amb un grup de músics de Guinea Equatorial que s’acabaven d’establir a València i va decidir convidar-los a participar a les sessions de gravació. Eren tres cosins: Pepe Dougan (pianista), Lito Boricó (congues) i Luis Dougan (baix). Els excel.lents resultats van contribuir a que aquest tipus de col·laboracions entre músics occidentals i africans fossin a partir d’aquell moment més habituals. 

Quaranta anys després, “Humitat relativa” (reeditat fa poc temps pel segell valencià La Casa Calba, una edició fantàstica que podeu trobar a la majoria de biblioteques de Barcelona) t’atrapa per la seva frescura i espontaneitat. Combina perfectament moments introspectius amb d’altres més festius, de dissabte a la nit. Destaquen especialment “L’olor a garrofa” i “Cançó de festa”, en la que es captura perfectament el moment en què la gent de València recupera la tradició de les revetlles des d’una perspectiva festiva i no reivindicativa: “Un acordió que sona en qualsevol racó, revetlles d’estiu a la vora del riu, les xiquetes van boniquetes i fan tremolar els teus sentits, tots de plens de foc, de foc…”. Les lletres van ser escrites en col·laboració amb en Bustamante i algunes altres són adaptacions de poesies de Vicent Andrés Esteller i de Josep Lozano. El propi Remigi explica molt bé la vocació popular de les seves cançons amb aquesta descripció que fa de la seva música en aquesta entrevista:

“Un pop que surge natural desde el lenguaje del mercado, de la calle, donde vive la gente, y que en su realización contrasta con la decadencia universitaria.”

Palmero seguiria endavant amb la seva carrera sense molta pressió, editant discos quan li donava la gana, de vegades deixant passar molts anys entre disc i disc. Busqueu també “Provisions”, publicat l’any 1985. Com a dada anecdòtica us direm que avui en dia és professor de ioga. 

Cambrers

Julio Bustamante
(Anec, 1981)

Una portada que ens remet als anys vuitanta -obra del mateix Pep Laguarda-, una sonoritat que beu tant del so new wave com de les lletres més mediterrànies, un personalíssim gust pels arranjaments (saxos, teclats, flautes, percusions) que reflecteix un moment històric i una personalitat artística… A l’igual que succeeix amb “Humitat relativa”, aquesta col.lecció de cançons fresques i festives transmet una espontaneitat i una joia de viure que contrasten tant en el fons com en la forma amb l’ambient musical de l’època, dominat per la cançó protesta. 

En el disc col·labora posant guitarres Remigi Palmero. Tots dos formarien posteriorment un grup -In Fraganti- que va enregistrar dos excel·lents singles. 

El programa de radio “El Celobert” -conduit pel músic Lluís Gavaldà (Els Pets)- va dedicar un programa a aquests tres discos.