Miguel, Luna. Poetry is not dead.
Barcelona: DVD, 2010.
Amb motiu del festival Barcelona Poesia 2011, a la Biblioteca Guinardó – Mercè Rodoreda, especialitzada en poesia, es va celebrar el passat dijous 12 una nova sessió del cicle Parlem amb… on la jove poeta Luna Miguel (Alcalá de Henares, 1990) i l’editor i poeta Sergio Gaspar van parlar del poemari Poetry is not dead, van reflexionar al voltant de la poesia jove actual i van recitar alguns poemes d’aquest i d’altres llibres de la Luna.
Luna Miguel és jove, molt jove i ho evidencia a l’hora de parlar i escriure. Pertany a la generació blogger, immersa en la creació i difusió artística on line, que comparteixen una visió crítica sobre els continguts i les formes dels seus més recents predecessors.
La seva poesia pretén una actitud subversiva de canvi que Sergio Gaspar va definir com a punk suau, light. Però a Poetry is not dead, el seu segon poemari, s’identifiquen tics comuns a moltes òperes primes anteriors: la provocació mitjançant el sexe, drogues i punk, en aquest cas, i la inclusió en el poema tant d’autors admirats com de referents culturals nord-americans. Ingenuïtat o premeditació? L’editor aposta per la primera opció. Un exemple del primer tic el trobem en aquests versos: Que me violen, / que me violen todos, / que me violen una y otra vez; i un exemple del segon en aquests altres: Dentro, el corazón de un Huevo Kinder / sin sorpresa: / Sylvia Plath Muerta / David Foster Wallace Muerto / Virginia, estilo mariposa, Muerta.
En alguns dels seus poemes s’intueix una Luna Miguel sòlida, però avui dia és una expectativa encaminada cap a la recerca d’una retòrica i d’un lèxic propi que li facin superar certs jocs de paraules. Paradigmàtic és el seu poema Poesía ortodoxa:
Ortodoxa
sin haber comulgado.
Cristiana
sin bautizo.
Santa
por dibujar estigmas
con el flujo
de mi sexo.
Amb tot, Luna Miguel porta temps traient el cap pel món literari i periodístic-col·labora al diari Público i a la revista Quimera-, motius pels quals serà bo seguir la seva trajectòria i poder conèixer l’evolució de la seva obra. Esperem que els seus versos Acabaré escribiendo / cualquier cosa / menos poesía no acabin sent premonitoris.
6 Comments
Fa temps que la segueixo pel seu bloc i sempre m’ha resultat increïble que algú tan jove tingui tanta força escrivint.
Menció especial mereixen les seves fotos. Delicades i melancòliques però contundents i vives, com ella.
Una llàstima no haver pogut assistir a l’acte. Tot un encert donar veu a la darrera fornada de poetes: tenen molt a dir.
Isidore, Luna Miguel per la seva precocitat és hereva d’Elena Medel; el fet que Sergio Gaspar hagi apostat fort per ella és una prova evident de la seva vàlua. D’altra banda és tot un plaer agrupar al voltant d’acte de poesia tanta gent jove com l’altra dia hi havia a la Biblioteca Mercè Rodoreda.
Brausen, les similituds entre l’Elena i aquest Poetry… de la Luna, al meu entendre, s’haurien d’agafar amb pinces. Tot i que a Mi primer bikini es troben algunes referències a altres autors, tant el tema (la recerca d’un jo individual), com el to i el vocabulari trobo que són molt diferents. I Tara no té res a veure, és un poemari profund i dolorós, amb la mort com a punt de partida, amb poemes molt narratius i alguns en prosa.
És veritat que a la Biblioteca Mercè Rodoreda va assistir molta gent jove -més de la que es veu a la foto-, fet que sempre és molt positiu i més parlant de lectors de poesia.
Per poesia d’entranyes, la Miriam Reyes.
Crec que s’està donant un fet curiós amb la poesia i està atrapant cada vegada més gent jove, segurament perquè hi ha nous autors que parlen nous llenguatges.
Tens raó, Gerda, és una poesia crua i dramàtica, amb un vocabulari directe com a mitjà per expressar-se sobre un dels principals temes de tota la seva obra (Espejo roto, Bella durmiente i Desalojos), la maternitat, vista des de diversos punts de vista: l’avortament, l’acte sexual, la relació amb la mare, la vida en parella, etc.
Sovint, al llegir-la tens la senscació de que es troba desamparada, plena de dubtes al quals sovint costa trobar respostes.
En un altre ordre de coses, segurament que hi hagi tants grups de folk ajuda a què els joves s’apropin a la poesia escrita i no cantada. Diria que si primer escoltes “El gran salt” de Manel, per exemple, ja has perdut la por a no entendre massa res a la primera… ni a la segona, ni a la tercera!
Els blocs com el vostre, sense cap mena de dubte, també són clau!! Que bé que ho feu!