Ragtime, de Francesc Garriga i Barata

Ragtime - Francesc Garriga i Barata

Ragtime - Francesc Garriga i BarataGarriga i Barata, Francesc. Ragtime. Barcelona: Labreu, 2011

Francesc Garriga i Barata (Sabadell, 1932) és un poeta ja octogenari, que no sempre ha gaudit del reconeixement que es mereixia donada la dificultat d’encabir la seva poesia.

A Ragtime -nom d’un estil musical, i que es podria traduir com a temps extingit o destrossat- fa una continua referència a la vellesa, al pas del temps i a la mort final, que en alguns poemes la descriu utilitzant imatges com el límit de la nit, com la llum o com a suau escuma.

Aquest inventari de la vida com a fets que han succeït, com a moments atzarosos que ens porta el temps, en Garriga i Barata el fa d’una manera totalment conscient i harmoniosa, reconeixent en les paraules les seves aliades a l’hora de poder explicar allò que sovint ens és inexplicable.

ai temps,
tu que ens portes a coll i que fas via
d’avui a avui,
i que no saps on ets
ni saps on som!

quin mot el mar sense naufragis?
i amb quines lletres formaré el vaixell
que em dugui a port?
a quina síl·laba ancorar?

Francesc Garriga i Barata

A Ragtime la mort surt ben parada, no és hostil, potser per la proximitat de la seva arribada. La seva imminència provoca en el poeta certa pau interior, tot i que sempre li sembli inoportuna, ja que comporta encetar un darrer i nou camí deixant feines inacabades.

Una bona mostra de l’esperit de Ragtime és aquest poema que encercla principi i final, naixement i mort, la vida sencera al cap i a la fi.

novíssimes les fulles a la branca
del temps, l’abril del trenta-dos.
per primer cop per mi, només per mi,
regal indefugible de l’atzar.

captiu de la desgana i el desig,
sumava cada abril
més fulles a les branques
de l’arbre.

calia reconèixer els brots més nous,
preguntes noves que envellien prompte,
cavar-me el terra amb calma
per arrelar amb més força,
conviure amb més respostes.

avui ja sé que el món és meu,
que tot m’ha estat donat (tant sense mi, però,
com l’aire que bressola el meu passat).

amb l’últim sol s’aclariran els dubtes?
reclamaré els records més càlids
per les nits més fredes

recosiré la fe, sóc vell astut,
i envestiré la llum sense recances.

 

6 Comments

  1. No coneixia aquest poeta. M’agarada. Sempre són molt benvingudes les veus que aporten llum sobre l’ànima, petites fórmules per encarar amb serenitat la fi d’aquest trànsit tan meravellós que és la vida.

    Gràcies, Isidore.

    • Si t’agrada aquesta temàtica representada d’una manera tan subtil, ara m’han vingut al cap dos títols, ‘La mort i la paraula’ de Carles Camps Mundó, i ‘Dol’ de Txema Martínez. Però de ben segur que hi haurà molts més títols.

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.