Clark, Michael
El gran libro de las paradojas: de la A a la Z
Madrid: Gredos, 2009

Què és una paradoxa? Una paradoxa és una conclusió inacceptable a partir de premisses que són acceptables. Està molt relacionada amb la contradicció, en què fets o premisses poden ser verdaderes o falses en el temps seqüencial, però no tot són paradoxes. Zenó d’Elea és el representant clàssic més important pel que fa a aquest tema, i d’ell ens van arribar paradoxes com Aquil·les i la tortuga, la fletxa, la pista o la dels déus. N’explicarem una. Si Aquil·les per a avançar una tortuga ha de recórrer x metres, i cada x metres es pot dividir per una meitat (½), i aquesta meitat, per una altra meitat (¼), i així successivament, resulta que Aquil·les ha de recórrer l’infinit per a avançar la tortuga. Conclusió: Aquil·les no es mou i no pot avançar la tortuga. Això és una paradoxa.

Les paradoxes es poden resoldre quan es dubta de la capacitat semàntica de les premisses. És a dir, si la premissa no està ben formulada pot originar confusió. Altres es poden resoldre mitjançant raonaments equivalents que promouen una solució acceptable en lloc de la conclusió que no porta enlloc. Per exemple: si diem que en la preferència d’una persona hi ha guanyar en una loteria, menys quan li donem opcions en les quals pot guanyar més d’una forma altament probable, pensem: «potser estem confonent els termes d’utilitat esperada amb preferència segura». Aquesta distinció resol la paradoxa.

Us proposo una altra paradoxa: la de la democràcia. Diem:

a) Una unió monetària ha de ser decidida democràticament.
b) Una separació monetària ha de ser decidida democràticament.
c) Una unió monetària no ha de ser decidida democràticament.
d) Una separació monetària no ha de ser decidida democràticament.

La paradoxa està en el fet que pots dubtar entre ser democràtic o aconseguir la unió monetària. En aquest cas, si vols totes dues coses, quina és la preferència?
 

Una altra paradoxa coneguda és el ruc de Buridan, en què un ruc es mor de gana per la seva impossibilitat d’escollir entre dues opcions bones de menjar. Hi ha paradoxes comunes, com és la del placebo o les creences: per exemple, dir «Marilyn Monroe es va suïcidar, però jo no ho crec». Si no ho creus, no es va suïcidar, però anteriorment ho has afirmat.

Altres paradoxes són matemàtiques i han necessitat matemàtics per a resoldre-les. Aquest és el cas de Bertrand Russell. També hi ha paradoxes filosòfiques que són inserides dins el camp de la lògica, en què hi ha normalment dues o més proposicions.
 

Per exemple:

Sòcrates diu: «El que diu Plató és fals».

Plató diu: «El que diu Sòcrates és veritat».

Són dues proposicions que no porten enlloc. Hi ha paradoxes que s’han resolt per via jurisdiccional i altres que formen part del cos de la ciència política, com el dilema del presoner. Val a dir que la semàntica hi té molt a dir. És el cas de la definició de qualsevol concepte a partir de sinònims en què es pot preguntar si afegim informació del concepte o no.

Torralba Roselló, Francesc
El seny
Lleida: Pagès, 2010

Voldria lligar aquest llibre amb un altre de completament diferent, en el qual es destrien opcions d’una manera assenyada: el llibre de Francesc Torralba sobre el seny català. Evidentment no parlem de paradoxes, però sí de contradiccions o dificultats al moment de triar.

Fer una ullada a aquesta capacitat genuïna humana ens facilita una embranzida correcta al moment de fer una tria circumstancial.