L’any 2023 es commemora els cent anys de la mort de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner i és per això que es vol donar especial importància a una de les seves obres més emblemàtiques: l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, declarat Monument Històric Artístic el 1978 i Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1997.

L’any 1896 el banquer Pau Gil i Serra va deixar aproximadament tres milions de pessetes per construir a Barcelona un hospital per als pobres sota l’advocació de Sant Pau. Els seus marmessors testamentaris i la Molt Il·lustre Administració (MIA) del llavors Hospital de la Santa Creu, situat al carrer Hospital del barri del Raval, van decidir col·laborar per construir un nou hospital al barri del Guinardó.

L’any 1901 van encarregar el projecte a Lluís Domènech i Montaner, que ja comptava amb l’experiència d’altres projectes semblants com l’hospital psiquiàtric Pere Mata de Reus, l’any 1897. En aquest nou encàrrec a Barcelona, es va inspirar en els hospitals més moderns d’Europa i en les idees higienistes.

En el disseny de l’Hospital de la Santa creu i Sant Pau va dibuixar un quadrat equivalent a nou illes de l’Eixample, de més de 145.000 m2. Va distribuir els pavellons diagonalment sobre el quadrat de manera que els edificis miraven al sud, trencant la direccionalitat de les illes de casa del Pla Cerdà. La planta quadrada tenia dos grans eixos diagonals, un nord-sud i l’altre est-oest, que formaven una creu, emblema de l’antic Hospital de la Santa Creu. L’organització de l’hospital es va fer en pavellons aïllats, rodejats de jardins i connectats entre si per una trama de túnels subterranis, que posava en pràctica les idees higienistes.

El projecte constava de 48 edificis dels quals finalment, només es van arribar a construir 27 i només 16 segons el projecte original modernista. El 15 de gener de 1902 es va posar la primera pedra. A l’entrada del complex, davant de l’edifici d’Administració, es va erigir el bust del benefactor Pau Gil, que presidia La Caritat, conjunt escultòric d’Eusebi Arnau i Josep Casau.

El que avui dia és la façana principal al recinte, el Pavelló de l’Administració, és el que dona accés al tot el complex hospitalari modernista. A l’interior, dues xifres indiquen l’inici i finalització de les obres. La data d’inici, 1905, amb la lletra grega alfa i la de finalització, 1910, amb la lletra omega. L’edifici està coronat per una torre esvelta de 62 metres d’alçada amb un rellotge i una creu revestida de pa d’or. La façana té la mateixa estructura que un retaule: al centre hi ha l’escut de l’Hospital de la Santa Creu flanquejat per les figures que representen Asclepi, el déu grec de la medicina, amb el bastó amb la serp enroscada, i Hipòcrates, el pare de la medicina, realitzats per l’escultor Eusebi Arnau. A ambdós costats hi ha relleus de sants protectors de l’hospital realitzats per Pau Gargallo. La resta de la façana és de maó i està guarnida de mosaics amb temes històrics i capitells i mènsules de pedra en forma d’àngels realitzades també per Pau Gargallo.

Un detall a tenir present són els setze mosaics decoratius de la façana que expliquen la història des dels precedents de la institució hospitalària de la Santa Creu, quan al segle IX el baró de Guitart va fundar un hospital dins les muralles de la ciutat de Barcelona fins el 9 de març 1923, quan el bisbe de la ciutat va posar la primera pedra a l’església de l’hospital modernista.

Un altre element artístic a destacar són les representacions de sants com: sant Martí i sant Jordi. Es troben a l’interior de l’edifici en relleus escultòrics i a la façana posterior en forma de mosaic. La seva importància s’explica perquè la institució es dedicava a acollir malalts pobres i d’aquí ve la representació de sant Martí que comparteix la capa amb un captaire. En el cas de sant Jordi, que lluita contra un drac, aquest animal representaria la encarnació de les malalties.

Els deu pavellons de l’hospital, situats al voltant del de l’entrada van ser construïts sota la direcció de Lluís Domènech i Montaner i en ells es pot veure l’ús intel·ligent i característic de l’arquitecte de la pedra, el ferro i la ceràmica. Van rebre noms de sants, santes i verges com la Mare de Déu de la Mercè i la Mare de Déu de Montserrat.

Un apunt interessant és que l’arquitecte va aconseguir que cap pavelló restés sense la llum del sol. Per això, els va separar la distància justa perquè no es fessin ombra entre ells, ni tan sols en aquells dies d’hivern en què el sol va més baix i les ombres són més llargues. Els espais resultants es van destinar a jardí. S’hi van plantar espècies d’obaga al costat sud, que està sempre a l’ombra, i de solana al costat nord, tot combinant plantes d’estiu i d’hivern, perquè el jardí fes goig tot l’any.